dijous, 28 de novembre de 2013

AI UIX!

A Josep Albanell
Una vegada hi havia una interjecció que es deia Aiuix. No sabia gaire de lletra i ho escrivia així, amb totes les lletres enganxades. Quan va anar a l’escola, la mestra es pensava que era estrangera. Però, no: parlant, parlant, va descobrir que l’exclamació es deia Ai Uix!, i que, de fet, era catalana de soca-rel. També era una mica somicaire de part de pare, una mica llepafils de part de mare, però, al capdavall, bona persona. A l’escola, va aprendre i desaprendre i oblidar moltes coses, com sol passar. I, amb el graduat escolar sota el braç, que no se sap ben bé per a què serveix, se’n va anar a córrer món.
Era un món ple d’interjeccions i de crits de totes les mides; ple d’espetecs i de fums i de sorolls: un garbuix.
–Ecs!
–Ui!
–Plof!
–Uf!
–Piiip!
L’Ai Uix, però, no va fer gaires amics. Era més aviat tímida, escarransida, poca cosa, solitària i pessimista. No trobava ningú a la seva mida, i res no li feia el pes. Es va entendre durant un temps amb una seva cosina que també feia cara de pomes agres, l’Ai Ecs!, però que, de fet era molt avorrida. I, finalment, es van ignorar.
L’Ai Uix! va córrer molt, amunt i avall. A ca l’Albanell, que és un escriptor mig bruixot que viu d’orxata d’ortigues, de suc de llapis, de glaçons de núvols i d’altres galindaines igualment exquisides, va conèixer un crit embussat dins d’una ampolla, que es deia Ei! i que era força ben plantat. Se’n va mig enamorar:
–Ai Uix! –va dir, presentant-se i fent una mitja reverència. Però l’altre crit, l’Ei!, que estava enfurismat, tip i cuit d’estar-se dins de l’ampolla, no la va acabar d’entendre. Més aviat es va sentir ofès. I van partir peres.
L’Ai Uix!, cada vegada més i més desmenjada, voltava pel món com una ànima en pena. Fins que l’atzar la va dur a Torelló, que és un poble molt antic que prové d’un crit que es deia “Atura allò!” i que va sortir de la boca esbatanada d’un pagès que duia un formatge: va passar que, el formatge, li va caure al riu Ges, i l’home veia que el corrent se li enduia avall, i volia recuperar-lo i demanava ajuda a un pastor que hi havia un tros més avall, a l’altra riba. Diuen. Però vés a saber.
Doncs, bé: a Torelló, el que més els agrada, a la gent, és disfressar-se. Per això els diuen “pescallunes”; però ja és una altra història. Quan hi va arribar l’Ai Uix!, va trobar el personal enfeinat preparant el Carnaval de Terra Endins, que té molta anomenada. Tothom es cosia, es retallava o s’emprovava disfresses: l’alcalde, de llauner; els llauners, d’alcalde; els mestres, d’alumnes; els alumnes, de botiguers. L’Ai Uix!, animada de sobte, va començar a rumiar quina disfressa es posaria. I, com que el temps se li tirava a sobre, en va improvisar una girant-se les lletres del revés: i es va convertir en la Xui Xiu!, que és una exclamació inèdita però molt més optimista, molt més alegre. I diuen que, a Ollerot, hi va fer prou amics.

dimarts, 26 de novembre de 2013

Presentació dels contes personalitzats Cric-Cric i el llibre "Un ninot de neu i altres contes", a Vic, el dia 13 de desembre a les 7 de la tarda, al cafè-llibreria l'Occità.


Per molts anys!

Ahir va ser l'aniversari d'aquesta nena vestida de papallona. Per molts anys, bonica! Mireu què ens diu la seva mare del conte personalitzat que li vam fer:

"Quin regal tan especial que ens heu fet! La nena està il·lusionadíssima i nosaltres també.

Moltes gràcies i seguiu així, feu una feina magnífica! Dir que ens agrada és poc, de debò, aquests regals són els que es recorden i guanyen valor amb el pas dels anys."