dimecres, 30 d’octubre de 2013

La tardor perduda




L'estiu s'havia instal·lat al poble i no en volia marxar. Cada dia, un sol exuberant penjava del cel com una taronja encesa. Feia calor. Però l'octubre era ben entrat!

- Millor -deia l'alcalde- . Així no hem de pagar calefaccions.

- És cosa del canvi climàtic -deia el regidor de Medi Ambient, i arrufava el nas.

Un dia, una dona estrafolària va entrar a l'Ajuntament. Duia faldilles llargues i virolades, tenia els cabells arrissats i vermells, i una edat indefinida.

- Sóc castanyera - va dir -. Que puc fer la paradeta a la plaça?

- Castanyes? Amb aquesta calor?

- La tardor ha arribat -va dir la dona, enigmàtica. I va somriure amb els ulls, que eren de color de mel; i va somriure amb la boca ben vermella; però li faltava una dent.

- Ompli el formulari, senyora.

I la dona va escriure amb un posat concentrat i una punta de llengua fora, com fan els nens.

- No ha posat el nom! - va exclamar el burot, contrariat.

- Tant se val... -va dir la secretària.

- Quina ferum! -va dir el burot, quan la dona just havia tancat la porta.

- Només és olor de fum - va dir la secretària. A mi m'agrada!

Aquell dia, a la plaça, sota un sol inclement, la gent s'aturava a veure la paradeta insòlita: sabons artesanals, espelmes de color groc i taronja i torrat, collarets de llavors, quadrets de flors i fulles seques...

- Això no són castanyes, senyora - li va recriminar el burot, malcarat.

- La tardor ha arribat - va repetir la dona, i va somriure.

Cal al tard, la pretesa castanyera va embolicar les seves pertinences en un mocador de farcell, se'l va carregar a l'esquena i va fer via cap a l'estació del tren. Mentre caminava, els núvols s'havien aplegat a ponent i feien i desfeien colors.

Aquella nit va ploure, seguit, i la terra eixuta xuclava la saó, assedegada. Els bolets, secretament,  van treure el nas rodó als marges. Feia un aire net i fresquet. Inexplicablement, tots els arbres lluïen, de cop, vermells i grocs inèdits.

Però el que més va agradar i sorprendre la gent va ser aquella oloreta de castanyes torrades que omplia les places i els carrers. Tothom va buscar en va la castanyera. No la van poder trobar enlloc...però la tardor, finalment, havia arribat!

dimarts, 22 d’octubre de 2013

BOMBOLLES



Sovint, per dissimular la impotència que sento davant d’aquest estrany fenomen que s’anomena ciutat, penso –pensava– que la gent són bombolles de sabó. No res, penso –pensava–: “no són sinó bombolles anònimes que es mouen i que no veuràs mai més.” I llavors ja em resultava fàcil, anar a la meva i repartir empentes quan convenia o cops de colze enèrgics per poder entrar, o sortir, o poder quedar-me dins el metro. De petita, no era pas així, era molt més bleda i considerada. No sabia caminar pel carrer sense saludar les persones que em passaven pel costat, com fèiem tots al poble: i tot d’homes i dones aqueferats es giraven sorpresos perquè no em coneixien. Però l’he ben apresa, la manera de ser ciutadana. Vaig assajar davant del mirall un aire de tant-se-me’n-dóna elegant i desmenjat, i em vaig adonar que, per guanyar temps, calia sotjar el canvi verd-vermell del semàfor dels cotxes, i no pas el vermell-verd del que està al nostre servei. Abans em pensava que els transeünts veterans els oloraven, els semàfors, perquè no comprenia com podien endevinar que estava a punt de canviar.

Com que camino molt de pressa, m’entrebanco amb la gent i a cada topada involuntària penso –pensava– que potser ja ens havíem fos, bombolles com som, amb el contacte. I, a l’autobús, si la teva mirada s’encreua amb la d’algun altre per atzar, tots els colors de la bombolla s’inquieten i es barregen i s’ennegreixen, com si els desordenés un cop de vent que fa esclatar el petit equilibri i ens fa girar ràpidament els ulls.

Pensava. Perquè d’ençà de l’avaria de la línia tercera del metro, un migdia que anava ple de gom a gom, torno a tenir esperança. M’hi vaig encabir dificultosament, malhumoradament, com sempre sense poder seure, i amb un braç estirat per damunt dels caps de tots aferrissant-me a la barra, com un nàufrag a la fusta que no el deixarà ofegar-se.

Va ser abans de la tercera parada. Un grinyol llarg, i el metro es va aturar com una serp cansada que hagués de mudar de pell. Sorpresa, preguntes, lamentacions, retrets, queixes: semblàvem un formiguer esverat, tots encallats sota terra. Ens van tranquil·litzar. Que ningú no s’esverés. Que tot s’arranjaria. Que era qüestió d’una horeta, només. Una horeta! Per a tots, ciutadans apressats com cal, una horeta era quasi tot el repòs del migdia, però de mica en mica ens vam fer pagues que no hi guanyaríem res, lamentant-nos, i que potser no s’ensorraria el món, al capdavall.

 Vam decidir que calia dinar, poc o molt. Una bona senyora carregada amb una bossa enorme de taronges en va començar a repartir i més enllà algú oferia galetes. De tabac n’hi hauria hagut molt, però tothom va entendre que havíem de conservar una mica net l’aire escàs que respiràvem, per si la reparació s’allargava més del compte. Tothom deixava seure tothom, i els més joves férem rotllana a terra. Algú que duia una guitarra va començar tonades prou conegudes, i aviat allò era una festa, encara més alegre per inesperada. Quan per fi es va adobar l’avaria i vam arribar a la parada més pròxima, vam sortir  del curt captiveri amb unes cares de pasqües que cap dels qui eren a l’andana no encertava a comprendre.

dijous, 17 d’octubre de 2013

MAI NO PLOU AL GUST DE TOTHOM



No hi ha fades, però, ¿imaginem-nos que n’hi ha? Abans que res caldrà que ens ambientem, perquè les modes canvien i deixarem de banda les varetes màgiques, els vestits llargs i enfarfegats... Jo m’imagino els fantasmes amb barba i les fades amb faldilles curtes i ulls riallers, i amb els cabells com un xicot. Us en feu càrrec? Doncs som-hi.

Barcelona, 1973. Dilluns. Metros atapeïts de gent amb cara de son, autobusos de gom a gom, alguna velleta despistada que no acaba d’entendre on ha d’esperar el seu autobús. A la Marta (cabells com un xicot, faldilla curta, ulls riallers: vosaltres ja m’enteneu) sempre se li acut el mateix: “la gent, a Barcelona, semblen butllofes de sabó: sempre iguals, i sempre diferents. Mai no veus la mateixa, de gent als carrers, i les cares s’amunteguen i s’obliden, i acaba que ja no te les mires. Sí: ben bé com butllofes de sabó. I en canvi, tothom està avorrit de fer sempre la mateixa cara i cada dia el mateix treball, i menjar i dormir i dormir i menjar i...” La Marta, ja ho veieu, és una mica filòsofa, i una mica ingènua, i una mica saberuda, tot s’ha de dir. De vegades fica el nas allà on no la demanen, com avui. I és que ha vist un taxista amb cara de pomes agres, assegut darrera un retolàs de “lliure” que ningú, sembla, no veu. “Pobre home!”, pensa la Marta, i ja me la teniu dins del vehicle.

La cara de pomes agres s’il·lumina. Abaixa el rètol i mig es gira, somrient:
–On?
–Oh, no!... Enlloc. No vull pas anar enlloc, jo.
La cara il·luminada s’enfosqueix. Es gira del tot, enfurit.
–Enlloc? Dius que no vols anar enlloc? Doncs què redimonis hi fas?
–És que... veurà. Em dic Marta, jo.
–Ah! Et dius Marta! I qui t’ha dit que m’agraden les Martes, a mi?
–Jo... jo... No s’enfadi. M’ha semblat que estava trist, vostè, i per això he pujat. Podríem xerrar una estona, si vol. I, si vol, jugarem a vaixells!
La cara enfurida es desconcerta, no sap si riure o enfurir-se més. Diantre de mossa! A la fi decideix d’ablanir-se:
–Mira, tinc feina, jo. Hauria de tenir feina, vaja. Au, baixa, no tinc pas ganes de jugar, jo. Au, vés.
La Marta se’l mira, una mica decebuda. I aleshores es decideix.
–Vostè què voldria? Què li agradaria, ara, a vostè?
–Que què voldria jo? Jo, a veure què voldria? Doncs mira, voldria que tothom anés coix; no gaire, no: només una mica. Així tindria feina de dur-los amb el taxi. I vés-te’n, dimontri, ja n’hi ha prou, de fer l’ós!

La Marta se’n va. I el taxista també, amb l’esperança de trobar un indret més adient. Però, per la feina que hi ha, un cafè bé el podria fer, pensa. I baixa del cotxe. Aleshores se n’adona: va coix. “No és res, es diu.” “Tinc les cames enrampades de tant seure.” I vinga moure-les... Res. Va coix. S’esvera, mira al seu entorn: tothom coixeja. No gaire, només una mica.

Fa sol, fa molt de sol. “Aquest any no ha fet fred”, diuen la gent, i als bancs de les places els vellets fan petar la xerrada, reviscolats. Tothom sembla content. I seria un dia esplèndid, si no fos que ara els joves coixegen tant com els vells. La Marta va d’un cantó a l’altre, havent dinat, com sempre. Es gronxa una estona, i després vagareja alegrement, distreta, fent córrer una pedreta a cops de peu.

–Molt bonic!

La Marta s’atura, amb un surt. Molt bonic? Què vol dir aquell home? Però tot seguit se n’adona: la seva pedreta, de l’últim cop de peu, ha anat a parar damunt l’ampla sabata enllustrada d’aquell home indignat, que ni tan sols no mou el peu per fer-la caure. “Bé és prou gamarús”, pensa la Marta. Però no ho diu. S’ajup, l’arreplega i se la guarda a la butxaca. L’home se’n riu.
–Sí, guarda-la, guarda-la! Mai no se sap per a què podrà servir, una pedra!
–Sí. Mai no se sap –diu la noieta, una mica ofesa. I afegeix: –Porteu unes sabates ben elegants.
–Psè! Coses de la meva dona. Ara, que a aquest pas aviat haurem de dur espardenyes.
–Per ballar sardanes?
–No! Per ballar la padrina! –I afegeix, veient que la Marta no l’entén: –No ho veus, quin sol que fa? No es ven ni un paraigua!


–Veneu paraigües?
L’home es mira la Marta. Està grillada, aquella mossa? No en veu l’aparador ple? Els assenyala:
–No, mira. Els col·lecciono. Psè! Potser faran gràcia a algú, quan tindran cinc-cents anys.
Callen. L’home es mira una mosca, la Marta rumia. Es decideix:
–Voldríeu vendre paraigües?
–A tu, què et sembla?
–Voldríeu que plogués una mica?
–Voldria que plogués quinze dies seguits.
–No tant!
–Que no? Un mes, doncs. Voldria que plogués un mes!

Aquella tarda el cel es va enfosquir. Aquella nit va ploure. I tot l’endemà, i l’altre, i l’altre. Va ploure, exactament, un mes seguit. Els rius van créixer, es van endur els ponts. Els vellets es marfonien.

De mica en mica, tot s’anava normalitzant. Els carrers encara estaven enfangats i la lleugera coixesa general persistia, però es reprenien els treballs malgrat l’aire sòrdid i trist de la ciutat. El trànsit augmentava, i aquell dia, a la cruïlla de carrers que hi havia davant del col·legi de la Marta, hi tornava a haver l’urbà.

Ara esperaven aquests, ara esperaven aquells. Alguns s’impacientaven; hi havia mala lluna general. Un fins i tot va gosar tocar el clàxon, altres el van imitar i aviat allò va semblar un orgue de gats. Els únics que semblaven divertits eren els col·legials, que sortien tips de silenci obligat i de lliçons. Però l’urbà suava, i no pas de calor. La Marta ja hi va ser. S’esperà per poder passar i se n’anà de dret al costat de l’urbà. L’home es va exasperar:
–Vés-te’n d’aquí. Que no veus que és perillós?
I la noieta va anar al gra, en adonar-se de la urgència de la situació:
–Vostè què voldria?
–Que te n’anessis i que només hi hagués patinets.

I vet aquí la gran ciutat plena de patinets. Ni cotxes, ni trens, ni avions: només patinets inútils. A la quitxalla els va fer gràcia; però també se’n van cansar. Es va provar d’exportar-los, però com que la importació de cotxes era molt més cara, el dèficit era fabulós. Els diaris, els diaris estrangers, naturalment, n’anaven plens. Era el caos.

La Marta estava consternada. Passejava pensarosa per la plaça de Catalunya, i s’assegué en un banc, vora d’un noi que també semblava capficat. Se li atansà més. El noi es va girar. “Quina mossa més escarransida”, va pensar, i continuà amb el cap entre les mans. No estava per orgues. La Marta tampoc no tenia ganes d’enraonar gaire, però el xicot semblava un bon noi i aventurà la pregunta fatídica:
–Tu què voldries?



– Que no passessin més coses estranyes, vet-ho aquí. Res més.
Van callar. De sobte el noi va exclamar admirat:
– Has vist? Aquella dona que ha passat no coixejava!
Però la Marta ja s’havia allunyat, corrent, i ara aprofitava el llum verd d’un semàfor per travessar el carrer. Hi havia cotxes aturats! I la Marta anava a col·legi. Si no s’afanyava arribaria tard. I és que no han nascut ensenyades, les fades, tampoc.

dimecres, 16 d’octubre de 2013

ELS SECRETS MÉS RECÒNDITS



A Pere Calders, petit homenatge


El senyor Pere –baixet, amb els cabells blancs, una mica sord– era fràgil només en aparença. Aquesta era, si més no, l’opinió de la senyora Enriqueta, la del quart segona, des del dia que el va veure carregat amb dos cabassos voluminosos davant l’ascensor espatllat.

–Porti, porti, home de Déu! –li va dir prenent-li un cabàs que de poc no la fa caure, de tant com pesava–. Vostè viu al tercer, oi?
–No, senyora. Al sisè quarta.

La generositat de la senyora Enriqueta no arribava tan amunt. I li va portar el cabàs només fins al quart, que Déu n’hi do, de l’esbufec, i es va acomiadar del senyor Pere una mica mosca perquè aquest no li havia explicat què hi portava, als cabassos tan carregats. Eren bosses de plàstic blanc, això sí. Sucre, arròs? Qui sap. Potser el senyor Pere tenia por d’una altra guerra i feia provisions.

Però no era pas això. La seva dèria era ben bé una altra. Va anar pujant a poc a poc, sense altre neguit que la frisança per desfer les bosses, sol al seu pis, lluny de mirades indiscretes i veïnes inquisidores. S’hi va asseure, aprofitant la llenca de sol que entrava per la porta del balcó del menjador, i va anar obrint les bosses amb molta cura. Tot seguit, les abocava en un gran gibrell de zenc, d’aquests que ja no en corren.

El contingut de les bosses era, ben simplement, terra.

I la dèria del senyor Pere, les plantes. En tenia de tota mena, al balcó esquifit que semblava que es gronxés damunt del buit, sobre el brogit del carrer: geranis, boixacs, lliris d’aigua, hortènsies d’hivern, tota mena de cactus, herbes. Era una barreja d’espècies; des de les més vulgars fins a les més delicades, i plantes d’interior repartides per tot el pis, plantades als cendrers, a les olles velles de cuina convenientment foradades, al paraigüer del rebedor. Només que la terra era molt lluny d’aquell sisè pis. I el pis molt petit: ja no hi cabia, en aquell jardí domèstic que ell gomboldava tan amorosament.

Per això havia comprat tanta terra i ara n’omplia el gibrell de zenc: perquè volia una planta nova, que fos més vigorosa i més alta que cap altra. L’havia comprada, també: era una nova varietat d’heura, de creixement molt ràpid. Va traslladar gibrell i planta al balcó: l’heura no era sinó un petit brot pansit. Però aquella mateixa tarda hi va descobrir fulles noves, i aquella nit ja no va poder dormir.


Li semblava endevinar, des del llit estant, el moment en què brotaven les fulles; en sentia la puixança, i tot el pis era enrarit d’una gravidesa estranya. Però quan arribava al balcó, amb la bata descordada i sense les sabatilles, l’heura, cada cop més alta, restava immòbil, indiferent, com morta. Va espiar-la tota la nit. Creixia d’amagat, a una velocitat sorprenent, però sense deixar-li observar mai el miracle de la creixença. S’hi va resignar. Va entendre que, simple humà com era, no arribaria a copsar els secrets més recòndits de la vida vegetal, i es va adormir de matinada amb un son espès, ple de presagis.

El van despertar uns trucs imperatius a la porta del pis, i en posar els peus a terra, quelcom fred i bla li va fer alçar de nou, d’instint, els peus. Devia somiar: l’heura encatifava tot el terra i s’enfilava a les potes del llit, a les parets. Immòbil, indiferent, com morta.

Va arribar amb penes i treballs a la porta. Només va poder obrir-la un pam, tant havien progressat les fulles. El guàrdia semblava ben real. Li va mostrar un paper: era una denúncia.

Li explicà que l’amo de la casa de pisos on vivia s’havia esgarrifat de veure-la tota cofada de verd, del sisè pis fins a les antenes del terrat. Al·legava que les arrels d’una planta tan desmesurada li esberlarien l’edifici. Els danys materials i morals que se’n derivarien...

Etcètera. El senyor Pere, desolat, acompanyà l’autoritat competent fins al balcó, per tal que examinés les arrels esmentades.

–Descalci’s, però. Podria fer malbé alguna fulla.

El cossi de zenc havia resistit. El guàrdia va gratar amb les mans una estona, però es va girar, sorprès.

–No trobo el fons!

Ni el va trobar. Va baixar de nou. El balcó, vist des de baix, era el de sempre.

Van fer venir un biòleg, un advocat, un arquitecte. Tots coincidiren en el dret que assistia el senyor Pere per plantar heura en un gibrell de zenc; cert que la seva esponerositat era un misteri, però, com els va dir l’homenet, “no arribarem a copsar el secrets més recòndits de la vida vegetal.” I també s’hi van resignar.