divendres, 27 de setembre de 2013

LA PILAR




L’Alba està més contenta que unes castanyoles: han arribat les vacances! Ha acabat l’escola, i també han acabat les hores extres: dos dies d’anglès a la setmana, un de màquina, un de música i un de repàs. Ha endreçat els llibres al prestatge més alt, doncs, i s’ha disposat a viure intensament l’estiu: es lleva tard, va a la piscina, mira la televisió havent dinat, i surt amb les amigues al vespre. Una delícia.

Però diuen que les coses bones no duren gaire. Efectivament, al cap d’una setmana justa, la mare li ha presentat el “programa d’estiu”: fer-se el llit, rentar els plats al vespre, anar a comprar els dies de mercat, plegar o estendre roba un cop a la setmana. I, el que és pitjor: una hora diària de classe. “Del que vulguis”, li ha dit. “Com que ho has aprovat tot, t’ho pots triar. Però una cosa o altra has de fer.”

La noieta s’ho rumia. N’està tipa i cuita, de classes... En parla amb les seves amigues, al vespre, mentre prenen la fresca a la plaça i es miren de reüll els nois més ben plantats. I l’Antònia li proposa:

–Per què no véns amb mi a cosir, a casa de la Pilar? Ja veuràs com no t’hi avorreixes.

–Cosir? Ai, uix! –fa l’Alba.

Però, l’endemà, la hi acompanya. La dona viu en un carreró estret del barri antic de la ciutat, en una casa fosca i esbalandrada. La Pilar és una velleta àgil i xerraire, molt polida, amb uns cabells blancs resplendents. El pati, on les acompanya, fa un gran contrast amb la casa trista: és lluminós, fresc, amb el terra acabat de regar i uns geranis vermells molt alts.

L’Antònia li ensenya el que està fent: una cortina de macramè, que es fa amb nusos. I la Pilar li diu que, si vol, ella pot fer una punta al coixí. Però l’Alba no sap ni de què li parla.

–Les mares volen que us ensenyi a fer vores, a cosir botons o a fer traus –diu la Pilar– però això és molt avorrit. Podries fer la punta al coixí, i llavors la cosiríem en un llençol del teu llit.

No s’ho havia pensat mai, l’Alba, que es pogués fer una punta d’aquella manera: amb una pauta de cartró enganxada a una mena de coixí dur i llargarut, clavant i desclavant agulles de cap i fent anar els boixets, lligats al capdavall de cada fil. Les mans de la dona es mouen rapidíssimes, i fa dringar les fustes amb destresa.

–Se’n diuen boixets perquè són de fusta de boix –explica– i serveixen perquè puguis creuar el fils sense embolicar-los.

A la noieta, tot allò li sembla extraordinàriament difícil. Però la Pilar és tan afable, i els explica i els ensenya tantes coses, que s’hi apunta de seguida. Allò, almenys, no té res a veure amb les classes habituals: serà una cosa ben diferent.

–Així, dius que no t’ensenyarà a fer vores? –pregunta la mare, però no hi posa pegues.

L’estiu s’escola ràpidament. L’Alba encara no fa ni un centímetre diari de punta, però la Pilar s’hi posa cada vespre, i l’endemà en troba un bon tros d’enrotllada al capdamunt del coixí, I, a més, els dóna pa amb xocolata, i els explica una vegada i una altra les mateixes històries, de quan era jove. Però les nenes l’escolten embadalides.

–Potser ja us ho havia explicat –diu sovint.– És que ja no tinc gaire memòria...

Un dia, un dilluns, les noietes troben la porta de la Pilar tancada. No en fan gaire cas, i se’n van a la piscina.

Però, l’endemà, tampoc no és oberta, i la dona no respon. Llavors ho diuen a casa, i els seus pares s’esveren de seguida, perquè la Pilar ja és força gran i viu sola.

–Li deu haver passat alguna cosa...

I en van a donar part a l’ajuntament, però no hi deixen pas anar les dues amigues.

Quan la mare de l’Alba torna a casa, la nena ja s’adona que li porta una mala notícia.

–La Pilar és morta. Ja era molt velleta...

L’Alba no ho pot entendre. La Pilar no parava mai de fer coses, ni de xerrar! No s’ho devia pas esperar, ella, que es moriria tan aviat...

Però la mare no és de la mateixa opinió.

–Va deixar la punta al coixí i la cortina de macramè acabats. S’ho veia a venir, pobra dona.

L’Alba i l’Antònia n’han parlat molts dies, de la Pilar. Els costa molt de creure-s’ho, que és morta. Fins ara, només havien sentit a parlar de la mort als diaris, a la televisió... No s’havien aturat a pensar que podien arribar-la a veure de prop.

Des de llavors, els dies que està una mica trista, l’Alba, quan és la llit, passa la mà per la punta, tan blanca i tan fina, del seu llençol.

dimarts, 24 de setembre de 2013

L’HOME QUE HAVIA PERDUT LA SON




A Xesco Boix

No hi ha res més desesperant que el tic-tac impassible d’un rellotge, quan no es pot dormir. Per això, a casa de l’home que havia perdut la son, els rellotges estaven tots desats i aturats, com cargols adormits sota les fulles. L’home que havia perdut la son, ara, ja ni es ficava al llit. Ho havia provat tot: comptar xais, comptar gossos, comptar cotxes... Va comptar més de deu mil dos-cents xais en una nit, i més de tres mil quatre-cents cotxes i cinc ambulàncies, una altra. Va llegir novel·les de por, de policies, de lladres, d’herois. Va escurar les farmàcies del barri de somnífers, va empanxonar-se d’aigua de flor de tell... tot per no res. La son no venia. Li pesaven tant els ulls, que semblava que portés sacs de cendra damunt les parpelles enrogides. I segles de solitud al cor. L’home que havia perdut la son vagarejava de nits per la ciutat com un espectre, i fins i tot els gats d’ulls encesos li tenien por i el defugien. S’asseia als bancs humits de rosada, i se n’alçava nerviós i malcontent tot seguit, trescava i trescava per carrers tortuosos i s’embadocava sovint davant els semàfors, que li feien l’ullet –groc, vermell, verd– maliciosament.

S’aprimava. Ullerós i distret, sempre mig absent, anava i venia del treball com un autòmat, com un robot de piles gastades. Els seus companys d’oficina se’n feien creus.

–Per mi que està malalt –deia un.
–Li’n deu passar alguna de grossa –deia un altre.
–No és el mateix d’abans –deien tots.

Algú, ben intencionat, li va aconsellar una cura d’aigües. Però l’aigua era riallera i dansaire, i només va fer revifar dolorosament, com una llampegada, els nervis esgotats del nostre home. Després, com abans, res no li interessava, amb el cansament tan gran que duia, i qualsevol fotesa el feia enfadar. De vegades li semblava que surava, caminant pel carrer, veia ombres davant dels ulls i li feia l’efecte que les cases es bellugaven com si haguessin de caure. Estava ben malalt de son. Allò era no viure.

Algú més, encara, li va recomanar un canvi d’aires, una temporada de repòs, i l’home que havia perdut la son va anar a l’alta muntanya per mirar de trobar-la. Allò sí que no ho va poder suportar. L’alta muntanya era ferrenya, lluïa de neu com un mirall i rebotia el sol contra els ulls cansadíssims que, de tant temps, no havien dormit. L’alta muntanya era feta per als homes sans i valents...

Hi va anar d’esma, perquè d’esma feia totes les coses. Des del balcó, un dia, va veure un cotxe acolorit que s’aturava a la plaça del davant de casa seva. En van sortir uns xicots atrafegats carregats de fustes pintades, tot un petit parament que es va convertir aviat en un xamós teatre de titelles. Si en van fer, de coses! Jocs i curses per a la quitxalla, que els voltaven com un formiguer, mímica amb les mans enguantades blanques que simulaven acrobàcies darrera el petit escenari, mogudes representacions amb putxinel·lis que s’arribaven en ocasions als espectadors per demanar-los complicitat. I, per acabar, la rondalla.

–“Hi havia una vegada, ja fa molt temps...” –Ram-pataplam, cop de pandereta. I la veu seguia reposada, s’alçava com una petita onada que moria tot seguit, trenava ordenadament el fil d’una narració que els cops de pandereta amanien amb petites pauses que eren com punts i comes musicals. Els menuts escoltaven amb l’atenció penjada dels gestos i de la veu del narrador. Els va agradar, sembla, perquè van aplaudir molt. I van començar de moure’s i de dispersar-se, belluguets de nou. Els xicots atrafegats van desar l’escenari i els titelles dins del cotxe acolorit, que tot seguit arrencava amb un nuvolet de pols. 

Enrera, quedava la plaça deserta que la quitxalla havia abandonat. Però no, no pas ben deserta: un home dormia profundament en un banc, doblegat com un farcell. L’home que havia perdut la son l’havia retrobada, per fi, en el cor d’una vella rondalla. La mateixa que, de petit, es feia explicar un dia i un altre per la mare, que començava i sabia que, a mig explicar, el noiet s’adormiria, ben acotxat.


dilluns, 23 de setembre de 2013

LA FESTA MAJOR DE GRÀCIA




Aquells tres germans –el Jaume, el Frederic i la Mercè– sempre en parlaven, de Gràcia. Deien “Gràcia” i no pas “Barcelona”. Jo em sentia vagament encuriosida pels seus comentaris. Però de seguida els oblidava, i tornàvem als nostres jocs:

–A veure qui va i torna abans del pollancre, amb la bicicleta!

Un dia, vam deixar el Jaume, que és força bona fe, sol al ramal, cronometrant la cursa. Però, quan vam arribar al pollancre, ens vam entretenir a la Roca de la Lluna i hi vam fer una llarga estada, seduïts per l’hora dolça del capvespre: amb els pins com una randa fosca contra l’horitzó líquid, de taronja, i el poblet petit i arrenglerat com un ramat de bens.

Quan vam tornar, ja era fosc. El Jaume se n’havia anat a sopar, molt ofès, i no ens va dirigir la paraula en tres dies.

La Mercè tenia la meva edat. Sovint, fèiem llargues passejades confidencials, i ens explicàvem tot de secrets. Ella, a Barcelona, anava a una escola molt gran, amb laboratori, gimnàs i biblioteca, i jo li envejava una mica. Però ella m’envejava a mi!

–No et pensis que és tan bonic. Tu sí, que tens sort, de poder anar a una escola tan petita, amb un pati que és tot el poble! –això, a la Mercè, la impressionava molt.– I tots us coneixeu, i sou amics!

–Psè! –vaig respondre, vagament, i vaig pensar en les nostres baralles aferrissades.

Els tres germans s’estaven tot l’estiu amb la seva àvia, en una caseta d'Alpens, a tocar de casa meva. Els seus pares anaven i venien de Barcelona: havien de treballar a la botiga.

Així, doncs, el dia que la Mercè em va dir, engrescada: “Vols venir, a la festa major de Gràcia?”, a mi em va venir de seguida al cap la seva àvia, que per a mi era la senyora Amàlia. I és que jo no havia vist mai una àvia tan elegant. No es vestia de color negre, com les iaies del meu poble, sinó amb uns vestits de colors llampants i sedosos.  Tenia uns  cabells blancs resplendents, i xerrava molt, amb tothom, i reia fàcilment. Però jo li tenia una mica de respecte, perquè era tan diferent.

–I ja ho voldrà, la teva àvia?

–I tant, que sí! Ja n’hem parlat.

A Gràcia, em vaig endur una gran sorpresa. Perquè jo em feia pagues d’uns grans edificis, de molts cotxes, de molta gentada. I Gràcia encara semblava, una mica, un poble gran, amb tots aquells carrers estrets, i les placetes acollidores.

Els meus amics vivien al carrer Verdi. L’havien guarnit com si fos el fons del mar: amb un sostre d’onades blaves de roba, peixets de fullola de fusta, pintats de tots colors, i roques de paper de diari cargolat. L’efecte era fantàstic. Em va explicar que tothom hi col·laborava, i encara vaig poder veure els darrers retocs. Perquè, mentre sopàvem, al senyor Jaume se li va acudir una idea fantàstica:

–El figurí de la botiga! Les cames i els peus poden ser un nedador, i de mig cos amunt, una sirena!

No vam ni acabar les postres: ens vam aixecar de taula com un coet! La senyora Mercè, la mare, va brandar el cap resignadament.

Ens vam distribuir la feina: la Mercè i jo, havíem de trobar algun veí que ens deixés uns peus d’ànec per al nedador; i el pare i els nois van començar a fer la cua de la sirena amb una ànima de filferro i pasta de paper, i escates molt brillants que nosaltres també ajudàvem a retallar.

Van ser cinc dies meravellosos. Vam recórrer tots els carrers guarnits, amb un tema ornamental diferent en cada cas: amb fitxes de dòmino gegants, amb peces d’escacs, amb cortinetes de xapes, amb personatges dels dibuixos animats... A cada carrer, cada dia, hi havia actuacions diferents: ball, pallassos, titelles, curses de bicicleta... El Jaume i el Frederic van jugar a futbol, i van perdre, amb l’equip del barri, a la plaça del Diamant: i el senyor Jaume, mentre ho miràvem, ens va explicar que a Gràcia hi ha uns quants carrers amb noms de pedres precioses: la plaça del Diamant, el carrer del Topazi, el del Robí... perquè, anys enrera, els va batejar un regidor que era joier.

Els avis treien les cadires a la porta o al balconet ple de geranis, cap  al tard: i això  no era pas tan diferent del poble! Els  bars tenien les portes obertes de bat a bat, i les taules al mig del carrer. Fins i tot vaig veure un menjadoret particular de planta baixa, completament obert a la curiositat dels vianants, amb les cadires arran de la vorera, i els estadants que hi feien tertúlia. Però em van explicar que això només era possible durant la festa major: perquè llavors tancaven alguns carrers al trànsit.

El dia més emocionant va ser quan el jurat va atorgar el premi de carrers guarnits al “nostre” carrer! Tots els veïns ho vam celebrar amb xampany, aquell vespre. La senyora Amàlia, més mudada que mai, estava realment com el peix a l’aigua, xerrant pels descosits amb les seves amistats –i més en aquell carrer tan mariner, és clar!– El senyor Jaume, amb la càmera, ho anava filmant tot: el carrer guarnit –tot i que algunes onades, amb el vent, s’havien entortolligat–, els nens petits que tiraven confetti, els avis asseguts als portals.

Quan ja érem al llit, rendides, la Mercè i jo encara vam xiuxiuejar una bona estona.

–Sort que encara ens queda la festa major d’Alpens! –va dir la Mercè, i es va adormir.

dissabte, 21 de setembre de 2013

PICAROLS



Aquella idea no em feia gens de gràcia. Feia dies i dies que estava neguitosa, només de pensar-hi; i segurament escridassava més del compte les meves filles. El cas és que estaven més esverades que mai, i a mi les seves rialles contínues semblava que em foradessin el cap amb un filaberquí.

M’havien d’operar de l’orella dreta. No res de gaire greu, deia el metge: bufar i fer ampolles. Però, quan ja em duien al quiròfan, estirada i mig adormida pels sedants, hauria fugit... si tot el cos no m’hagués pesat com un tronc: ni les cames ni els braços no em responien. Així, doncs, em vaig deixar portar mansament, fatalment.

Quan els efectes de l’anestèsia es començaven a deixar sentir, em vaig fixar obsessivament en les rodones blanques i negres que em giravoltaven davant dels ulls, i en la remor creixent d’un mar tempestuós que em ressonava al cervell. I llavors el vaig veure: petit com un musclo petit, però blanc com una petxina, havia estat llançat amb força per una onada gegantina, i ara s’espolsava l’aigua vigorosament, amb un dringament de picarols que jo no m’explicava, perquè no en duia cap enlloc.

–Són els meus dits, va dir, i va moure les mans com dues ales de papallona, mentre reproduïa el dringament, lleu i melodiós, com d’una campaneta de cristall.

–Quina platja és, aquesta? –vaig preguntar-li des del meu somni.

–Em penso que és la teva orella dreta. M’hi he esmunyit mentre t’operaven –va dir.

Ja no vam tenir temps de seguir conversant. La remor del mar es va apaivagar, i vaig obrir els ulls amb un gran esforç: com si cada parpella fos un enorme teló de vellut d’un teatre polsós.

–Ja es desperta! –vaig sentir que deia la meva filla gran.

La convalescència va ser millor, i més ràpida, del que m’havia imaginat. Els sorolls em feien mal com una bufetada, això sí; si petava una porta, havia de serrar amb força les dents i arraulir-me endins, com un cargol.

Les meves filles van recomençar gradualment la seva gresca habitual, no gens deliberada, tot s’ha de dir, i jo havia de fer veritables esforços per no renyar-les massa sovint. Però, el dia que vaig sentir la trencadissa inconfusible d’un plat a la cuina, no em vaig poder contenir. Hi vaig córrer amb tots els nervis a punt de saltar, com una molla.

Però llavors vaig tornar a notar, inconfusible, el dringament dels picarols. I molt lleus, des de molt endins, van ressonar les primeres notes de la meva òpera preferida: Aïda, de Verdi!

Vaig obrir la porta de la cuina lentament. La meva filla petita, Aida, escombrava els bocins del plat, escampats per tot arreu, amb cara d’amoïnada. Li vaig somriure:

–Deixa... Ja ho faré jo.

Quan vaig tornar al metge, em va trobar francament millor.
–Té gaire molèsties, encara? Li fan sorolls, les orelles?

–Oh, a vegades... Sento un dringament...

–Li passarà de seguida.

No vaig gosar dir-li que els picarols més aviat em feien companyia: m’hauria pres per beneita!... Però, cada vegada que els nervis em fiblaven, o que alguna cosa m’amoïnava, jo pensava en el meu follet secret, petit com un musclo petit, però blanc com una petxina. De fet, van anar passant els dies ràpidament, i jo em trobava molt més bé.

Un vespre, quan ja havia tornat a treballar, me’n vaig anar al llit especialment cansada, i amb un dolor difús a l’orella. Però em vaig poder adormir, finalment. I vaig tornar a sentir la remor del meu mar intern, i el vaig tornar a veure, gronxant-se al capdamunt d’una onada.

–Com et dius? –vaig cridar, perquè el mar bramulava de valent.

–Em dic Suggestió –va respondre, amb un espinguet de veu.

I tot seguit es va desfer, com una bombolla d’escuma.