dissabte, 31 d’agost de 2013

PESSIGOLLES BLAVES




                                                                                              Per a la meva neboda, Iris.

El dia que els pares de la Iris –menudeta, cabells foscos, ulls blaus; cinc anys– li van dir que s’havia de quedar a dormir a casa de la iaia Pepeta, es va posar a plorar.

I no era pas que no s’estimés la iaia, no; li agradava molt anar-la a veure, i córrer amunt i avall per aquella casa tan gran amb dues escales, i un pati amb flors, i un terrat amb més flors, i unes golfes plenes d’andròmines... però quedar-s’hi a dormir, i quedar-s’hi sola, no li havia passat mai pel cap.

–Quan tornem a buscar-te, et portarem un regal sorpresa –li va dir el pare.

–I, amb la iaia, estaràs com una reina –hi va afegir la mare, també amb una llàgrima rebel que li brillava als ulls.

Quan els seus pares van marxar, la Iris va plorar una estona, ajaguda al sofà del menjador, fent la pipa amb el dit i sense voler saber res de les sol·licituds de l’àvia.

Tens gana, nineta? Veuràs quin sopar més bo que farem! –li va dir, i se’n va anar a la cuina.

Plorar sola, sense que ningú et contempli, és molt avorrit. La nena, finalment, es va empassar les llàgrimes nas amunt i va treure tímidament el cap per la porta de la cuina.

–A veure si m’ajudes a rentar aquests plats! –li va dir llavors la iaia Pepeta, que estava enfeinada pelant patates–. Que en saps?

Oh, i tant, que en sabia, la Iris! Li agradava d’allò més, “rentar” plats enfilada en una cadira, amb un gran davantal fins als peus i amb la pica plena d’aigua sabonosoa. S’hi va entretenir una bona estona, passant l’aigua amb sabó d’un pot a l’altre, i jugant a fer molta escuma i a enfonsar-hi les mans i els braços.

–Mira, iaia, quina bombolla més grossa! I és de molts colors!

El vespre va passar volant. I les patates rosses van passar de pressa!

Al llit, però, tan gran i tan diferent del seu, la petita va tornar a entristir-se. Sort que l’àvia estava a l’aguait:

–Que saps el conte de les set cabretes?

–Sí, iaia. Però, me’l vols explicar?

La iaia Pepeta explicava el conte amb una veu pausada, tranquil·la, com un rajolí d’aigua. La Iris semblava que dormís, amb els ulls tancats, però s’adonava immediatament de qualsevol petita diferència en el conte, que el pare i la mare li havien explicat, a la seva manera, tantes vegades. L’àvia no li ho discutia.

–Ah, van dir això, les cabretes? Ja pot ser, ja; jo no tinc gaire memòria.

L’endemà feia un bon sol. La nena es va despertar amb el fil d’una bona olor de xocolata desfeta, que semblava que pugés l’escala i que se li fiqués al llit.

–Què, princeseta del pèsol, ja hem acabat la son? –va dir la iaia, i va obrir els finestrons plens de llum.

Però la nena feia el mandra, sorruda, amb el dit a la boca i cargolada com un cabdell.

–Que tens pessigolles? No?... Sí, em sembla que són aquí sota, una mica adormides!... Ah, no, ja es desperten!

La xocolata era boníssima. Havent esmorzat, i després de rentar-se i vestir-se i pentinar-se, que la Iris ja sabia fer quasi tota sola, van anar a estendre roba, i l’àvia li va ensenyar a fer-se una faldilleta de serrells amb les agulles d’estendre. Després, van regar les flors: els rosers, els geranis, els pensaments, les petúnies...

–Et regalo la flor que t’agradi més –li va dir l’àvia–. Això si em promets que la regaràs cada dia.

La Iris mirava al seu voltant, guarnida amb la faldilleta d’agulles d’estendre de colors, i no sabia per quina flor decidir-se: totes eren tan boniques! Finalment, va assenyalar unes flors blaves molt obertes, com campanetes grosses, d’un blau que enamorava.

–T’agraden, aquestes? Són petúnies; i ja són teves.

El pare i la mare van arribar a mitja tarda, amb una nina de drap d’aquelles tan toves que es poden abraçar per dormir.

–Aquesta noieta s’ha portat d’allò més bé –va explicar la iaia Pepeta–. M’ha ajudat a rentar els plats, a estendre la roba, a regar les flors...

–I aquesta flor és meva –va dir la Iris, cofoia.

Aquell dilluns, a l’escola, dibuixaven coses que tenien la lletra “p”. La Iris va dibuixar unes grans flors blaves, que omplien tot el full de paper.

–A veure, Iris, explica’m què són. Perquè si només són “flors”, no tenen la lletra “p”...

–Potser són pixallits! –va dir l’Alba, una nena molt xerraire.

–No, que els pixallits són grocs; això són pessigolles! –va dir la Iris convençuda.

–Pessigolles? No deus pas voler dir petúnies? –va preguntar-li la Núria, la mestra.

–No, són pessigolles! –va repetir la nena, tossuda–. Pessigolles blaves.

La Núria va riure, però ho va escriure al costat del dibuix, amb lletres molt ben fetes: “pessigolles blaves”.

–Molt bé, Iris. Veus, té la “p”. I ara has de resseguir la “p” amb un retolador vermell.

 

 

divendres, 30 d’agost de 2013

EL CRISANTEM




Amb el record de Mercè Rodoreda

L’avi sabia més coses que cap llibre, més coses, fins i tot, que tots els llibres plegats. O almenys m’ho semblava, i no em perdia cap ocasió d’acompanyar-lo, quan visitava els seus nombrosos amics o simplement passejava, entre aquella meravella casolana i florida que eren els jardinets de les torres de San Gervasi. Sabia el nom de les flors. I no solament el nom, sinó els colors, la forma exacta de les fulles, l’època exacta de la sembra, de la florida, l’aigua que necessitaven, si volien sol o no en volien...

–Veus, Mercè? –em deia des de la tanca d’un jardí–. Aviat floriran els jacints. Veus quines fulles tan grasses? Són flors de les més primerenques, fan com un raïm de campanetes liles, blanques o rosades. D’aquí a uns dies tornarem a passar, i els veuràs.

I tornàvem a passar, i els vèiem, i en sentíem aquella olor dolça, que em feia pensar si eren de sucre. Jo collia pixallits, que creixien parets enfora dels jardins, grocs com un sol de joguina, i que quan es marcien s’omplien de llavors molt fines, alades, com un globus petit, i jo els bufava per veure quants pecats tenia. Però l’avi m’hi ajudava, i a vegades només quedava una llavor molt petita, a punt de caure.

–Veus? Això vol dir que ets molt bona nena.

I jo em conformava amb això: els pixallits i les ravenisses blanques, i a vegades algun all de bruixa, com un barret de boletes morades. I fins i tot, un dia, vam trobar un boixac, tot sol, que no era doble però sí d’un taronja viu que enamorava, i com que era al carrer el vam arrencar, amb compte de no trencar l’arrel, i el vam plantar al jardí de casa, i va ser meu. El regava cada dia, i de primer semblava que es volia morir, perquè se li van esgrogueir algunes fulles; però després li’n van néixer de noves, i va tenir set flors més. En vam recollir les llavors, que semblaven cucs; o talls d’una minúscula síndria, o trossets de lluna.

Va passar l’estiu, i van passar les flors: els gallarets de cresta roja als cabells curts del blat, la florida intensa dels geranis, com un arc iris de tots colors, el rosa tendre de les hortènsies, el blanc de núvia dels lliris d’aigua.

Fins que un dia el vaig veure, al jardinet de la senyora Borràs. La mare diu que no li agraden, perquè són flors del dia dels morts, però era un crisantem esplèndid: gros, arrissat, d’un groc brillant. I de seguida em va rondar aquella idea agosarada, que m’espantava i tot: el prendria. Me’l vaig mirar qui sap els dies, bo i esperant el moment que ningú no em pogués veure, perquè la finestra de la cuina donava al jardí.

El moment o, més aviat, la decisió, va arribar una tarda que ningú no semblava recordar-se de mi. Vaig tallar el crisantem amb mans tremoloses, me’l vaig amagar al davantal, i em vaig acomiadar, amb un crit des de la porta, de la senyora Borràs. Però ella va sortir, a poc a poc, em va mirar, i jo vaig envermellir intensament. Va dir, simplement:

–Si me l’haguessis demanat, te l’hauria donat de gust.

Aquella nit em vaig fer un tip de plorar, amb el crisantem pansit amagat sota el coixí. I pensava que no era tan bona nena com deien els plomalls dels pixallits, com es pensava l’avi.

 

 

L’ESPERANÇA




Aquell estiu, els arbres perdien les fulles, de tanta calor. Hi havia una pols blanca encastada pertot: a les romegueres dels camins, a les mongeteres dels horts, cansades d’enfilar-se, als clavells de moro supervivents dels jardins de la plaça major.

Jo no sabia què fer. Les meves amigues eren totes fora, de vacances, i amb les noietes barcelonines que corrien pel poble –la qüestió és ser fora d’algun lloc, a l’estiu– no ens aveníem gaire. A vegades anava amb elles a la piscina, o ens hi trobàvem, però res més.

L’hora pitjor era havent dinat, perquè els grans feien la migdiada i no se’ls podia molestar, i et feien tancar el televisor. La bicicleta, feia dies que la tenia espatllada, i el pare no se’n recordava mai, d’arreglar-me-la.

Per tant, en aquella hora, anava amunt i avall com una ànima en pena i, quan m’havia acabat el gelat –que feia durar tant com podia–, ja ho tenia tot fet.

Aquell dia, com tants d’altres, jugava sola a l'eixarranca, a la plaça major. No es veia passar ni una ànima i, l’Esperança, no la vaig veure venir: em va espantar i tot.

–Així m’agrada: algú que no dorm i que no s’espanta de la calor!

L’Esperança no era com l’altra gent. Alta, una mica carregada d’espatlles, devia haver estat una dona molt bonica, i encara ho era; només que sempre anava pengim-penjam i vivia sola amb una colla de gossos, deien; a la seva manera.

–Si no saps què fer, em podries ajudar a buscar herba per als conills, te n’ensenyaré.

Em va explicar que aquella hora li agradava perquè no trobava ningú als carrers, ni als camins.

–La gent gran, nena, són una mica estranys.

Jo me l’escoltava pacientment, sense acabar d’entendre moltes coses. I entre confidència i confidència, ella m’anava alliçonant.

–Veus, això són lletsons: els agraden molt. I això plantatges: te’n recordaràs?

Cada dia, des d’aleshores, em va anar ensenyant a destriar les herbes bones de les dolentes, que sovint eren les més vistoses.

–Ui, això no ho agafis, que és gata rabiosa! Els mataries tots!

–Llàstima! Té unes flors grogues tan boniques... semblen de xarol!

–Hi ha molta gent que no és el que sembla, nena. Les plantes, són com les persones.

Jo encara no havia estat mai a casa seva. Cada dia la hi acompanyava, amb el cistell ple, però llavors me’n tornava sola. I, no sé per què, mai no els n'havia dit res, als meus pares, d’aquesta amistat.

Però finalment m’hi va fer passar, i casa seva era un altre món: l’entrada era plena de plantes i de flors, però en comptes de torratxes tenia els recipients més inversemblants: tupins, cassoles, olles, cafeteres rovellades... Els vidres de la finestra eren bruts i trencats, però les plantes feien goig de veure.

Al pis de dalt, no hi havia gaire res més: més flors, una llar de foc ennegrida, una cuina escrostonada amb molt pocs estris, un llit ventrut en un racó, una cadira de boga espellifada. Però el pati era un garbuix: caixes de fusta, abeuradors, gossos, gats, plats amb restes de menjar, gàbies estripades de conills, pilots de palla. M’hi va fer acostar. Arraulits al voltant d’una conilla blanca i grossa, amb els ulls vermells, hi havia cinc conillets minúsculs i flonjos, com cabdellets de seda.

–Tria’n un. Aviat te’l podràs endur: ara ja el sabràs cuidar.

En vaig triar un de clapat, blanc i negre. Fins que el vam poder desmamar, l’anava a veure cada dia, però l’Esperança no me li deixava donar gaire menjar verd:

–No veus que l’empanxonaràs? Amb una mica en té prou.

Llavors li aguantava amb els dits un brotet de fonoll, que el “Clapat” rosegava amb avidesa.

El dia que vaig portar el “Clapat” a casa, la mare em va fer una munió de preguntes. Però només va dir:

–Porta-li un parell de pots de melmelada del rebost, a l'Esperança, el dia que hi tornis.

dijous, 29 d’agost de 2013

LA CATÀSTROFE




La mare em va regalar aquell llibre, em penso, amb segones intencions. Ara ho veig. I és que ara tinc tretze anys, com tu, i ja no sóc una nena, ja no ho som, encara que juguem d’amagat amb les nines amagades a l’armari. Quan me’l va comprar, no el vaig entendre. No el vaig llegir, de fet.

El llibre –ja te’l deixaré– té un títol sorprenent: Quan un toca el dos. I és que parla, com en el meu cas, d’una catàstrofe. Perquè, quan qui toca el dos és el pare, ja t’ho pots ben creure, que és una catàstrofe.

Primer la mare et parla vagament d’una feina que li ha sortit al pare, lluny. Però el pare no ve ni els diumenges. Al cap de temps, apareix algun cap de setmana, molt seriós, i se t’emporta a dinar a fora, però la mare es queda a casa. Molt estrany. Et vas fent cabòries... Vosaltres, a l’escola, em preguntàveu, una vegada i una altra, tafaneres, si els meus pares s’havien separat. I jo deia que no, que el pare tenia la feina fora, que només venia alguns diumenges... Però, finalment, la catàstrofe, pressentida com una tempesta, esclata: la mare, amb molts circumloquis, t’explica que ella i ell s’han separat. O sigui: us dóna la raó a vosaltres, contra qui he lluitat tan aferrissadament. Molt bé. Llamps i trons, és a dir: plors. Crits. No ho entens. No ho vols entendre.

I després ve una calma tensa, una rancúnia sorda. La mare hi pateix: millor. El pare també: que s’espavilin. No són grans? No fan el que els sembla sense demanar-te l’opinió?

Això és el que pensava, Marta. T’ho juro. Em vaig tancar dintre meu com una closca, com un cargol, i odiava tothom. Sí, també a tu. Perquè a casa teva tot rutllava, i em fèieu tanta enveja, tots asseguts al voltant de la taula...

Però després les coses van canviar. Per casa, va començar a aparèixer el Miquel, un amic de la mare, molt més sovint que abans. I es va tornar molt amable: em portava llibres, m’explicava coses i, un cop que vaig estar malalta, fins i tot es va quedar amb mi una estona, mentre la mare era a la feina.

Jo encara no lligava caps. Sembla mentida, però no. No va ser fins que em van operar d’apendicitis, l’hivern passat, i el pare i la mare, cadascú pel seu cantó, no paraven de portar-me llibres, i nines, i flors. La mare es quedava a dormir amb mi. Una nit, però, es va quedar el pare en comptes d’ella. I recordo que era diumenge, una tarda, quan vam coincidir tots quatre: la mare, en Miquel, el pare i la Mònica, a qui jo encara no coneixia. Tots al meu voltant com si jo fos la Mare de Déu. I llavors ho vaig entendre: que m’estimaven i que s’estimaven. Que no era una catàstrofe tan grossa, ben mirat. I, com que semblaven molt violents, tots plegats, els ho vaig haver de dir jo: que podríem anar a acampar tota la colla, quan estigués bona. I hi vam anar. Més d’una vegada.

–Escolta, que està plovent! I deu ser molt tard... quedarem xopes. Te n’havies adonat, tu, que plovia?

 

UNA COSA ENDREÇADA

 


  Al Josep, la mare sempre l’havia de renyar:


–A veure si t’endreces les postals, Josep!

–Si no plegues aquestes pedrotes, te les llençaré, noi.

Les pedrotes eren minerals arreplegats amb molt d’esforç, i el Josep es va afanyar a ficar-les al calaix de les seves coses. Allà hi havia de tot: cordills, fòssils, cartes, bolígrafs, segells, postals, piles gastades, trastos de fusta i d’escorça de pi, capses buides de llumins, fulles seques; i és que el Josep era un gran col·leccionista, llàstima que fos tan desordenat. I volia fer tantes coses que no en feia cap de ben feta: perdia els segells i les postals, se li feien malbé les fulles... la seva germana gran, la Roser, sempre se’n reia.

–Josep, tu tens vocació de drapaire –li deia. O bé:

–Saps? He trobat un paper brut al carrer que potser t’interessaria.

El Josep, llavors, s’enfurismava i l’emprenia a cops de puny contra la Roser, que de seguida xisclava:

–Prou! Prou!

De totes maneres, una vegada li va donar un reguitzell d’ampolletes plenes d’esperit de vi, i dins de l’esperit de vi una cuqueta que surava: aranyes, caps-grossos, escarabats. Feien una mica de pudor. I és que la Roser, digués el que digués, també havia fet les seves potingues. Però ara es mirava el seu germà amb uns aires de superioritat que Déu n’hi do...

Li haurien agradat tantes coses, al Josep! Saber el nom de tots els ocells, per exemple; i ser un espeleòleg molt valent, com aquests que s’entaforen en una cova i no en surten fins al cap de molts dies; o un alpinista agosarat, o el savi descobridor de les restes d’un poblat ibèric... però tot això només eren somnis. Amb prou feines sabia que els pigots eren d’un verd grogós, i les garses blanques i negres, amb el bec afilat; que les guatlles es caçaven amb un reclam petit i llargarut que es premia amb els dits; que el degoteig de l’aigua calcària a les coves forma estalactites i estalagmites; que els fòssils de petxines a les muntanyes demostren el desplaçament dels mars; que... A casa sovint se li’n reien, la Roser i els altres, quan amb posat d’entès, provava d’explicar coses que amb prou feines entenia.

–Au, va, no t’emboliquis –li deien.

O bé:

–Ja surt el que ho sap tot.

I aquell dia que va trobar aquells trossos de terrissa i que va arribar a casa tan engrescat, va passar com sempre. No li van fer gens de cas. Ell prou explicava que allò podia ser molt vell, potser prehistòric i tot. No se’l creien, i feien comentaris escèptics:

–Una olla trencada que devien tirar a les escombraries, ja pots comptar.

 

Però ell no s’hi va resignar. Es va endur els trossos a Vic, un dilluns, i els va ensenyar al professor d’història. Aquest se’ls va mirar amb atenció, i no va pas riure.

–Aquests trossos més negres, va dir, fan tota la cara de ser romans.

 

El Josep no cabia a la pell de content. Va tornar a l’indret de la troballa, i va escarbotar la terra amb entusiasme. En va trobar més, alguns de molt esmicolats, però dos trossos força sencers, i l’un tenia nansa i tot. I s’avenien! Es veia bé que havia esta una olleta petita. Amb el professor van enganxar, tros a tros, quasi tota l’olleta, i la van dur al museu de Vic. El Josep la va anar a veure, quan va saber que ja era enmig d’altres troballes, ben guardada dintre d’una vitrina, al Museu Episcopal de Vic. I ho va aprofitar per a recórrer el museu, que no havia vist mai. Era impressionant. Se sentia empetitit, davant les austeres pintures i talles romàniques, i de les airoses i pàl·lides verges gòtiques. “Romànic, segles XII i XIII”, va resumir mentalment, “i gòtic, XIV i XV”. No ho oblidaria pas mai. Allò era tan diferent d’una freda lliçó de llibre! I va pujar al pis de dalt. Li va costar de trobar la seva olleta, que de fet es veia disminuïda entre tantes coses: àmfores gregues, destrals de pedra, collarets, monedes velles i bonyegudes, i fins i tot un esquelet amb les dents tacades de verdet de les monedes que l’havien d’acompanyar en el darrer viatge. Però l’olleta hi era, classificada, amb un paperet que n’anotava l’antiguitat probable i el lloc on s’havia trobat: el seu poble. Va pensar, enriolat: “Vet aquí una cosa meva endreçada”.

 Se’n va anar tot content. Un cop fora, a la plaça del bisbe Oliba, gairebé es va sorprendre de veure cotxes aparcats: li feia l’efecte que havia reculat en el temps. Feia un dia rúfol i malagradós; roinejava, i el vell campanar romànic de la catedral semblava aclaparat sota la nuvolassa grisa. També feia fred, però una escalforeta d’orgull li abrigava el cor i s’allunyà xiulant, indiferent al ruixim ingrat.

 

dimecres, 28 d’agost de 2013

Conte per a l'Estel



Estem treballant en un altre conte personalitzat. En aquest cas, es tracta de l'Estel, una noia de tretze anys a qui la seva mare vol regalar un conte en què ella és la protagonista.
Hi surt el seu poble, les seves amigues,les coses que li agraden, les que no li agraden tant...
No li ho digueu, que és una sorpresa!

BOIRA



Els dies d’hivern, quan hi ha boira espessa, la barana del pont és tota blanca de gebre i la vorera, glaçada, sembla un vidre. El Francesc s’hi entreté una estona, camí de l’escola: li agrada de patinar-hi, malgrat les mirades reprovadores de les àvies porugues que travessen la zona de perill a poc a poc, estintolades al bastó, amb por de caure.

Però avui és dimecres i, a més de la boira, a Torelló hi ha mercat: una estesa de parades blanques que s’allargassen al costat del riu, passat el pont.

Ja és hora d’entrar a l’escola, gairebé, però el Francesc encara bada una mica ací i allà: tafaneja les piles de ganivets i de rellotges, els mitjons de llana, les bótes altes, els anoracs de colors llampants, verds i taronges, com un semàfor. Li fa mandra, anar a estudi. Ja fa temps que no entén les explicacions dels mestres, i se n’ha ben avorrit, dels llibres...

Ja estava a punt d’anar-hi, resignat, però llavors el veu: és un gosset blanc, brut, que tremola de fred, arraulit vora la furgoneta groga d’un venedor enfeinat en la descàrrega d’unes grans caixes plenes de sabates barrejades, totes les mides i els colors.

–És de vostè, el gos?

–No, noi, i em fa més nosa que servei, si ho vols saber.

L’agafa. Té el pèl humit i terrós, i dues rengleres bessones de mugrons petits a la panxa, com botons: és una gosseta! Potser encara la podria dur a casa... però, és tard; ja cauen les nou campanades fatídiques, flonges enmig del brou espès i boirós, esmorteïdes pel brogit intens dels cotxes. I ja no s’hi pensa més: amb penes i treballs encabeix la bestiola a la seva cartera i corre cap a l’escola, disposat a suportar, una vegada més, una bona renyina, per arribar tard...

–És que no he sentit el despertador –menteix, amb un posat de bon noi, convincent.

–Au, seu. I escolta.

Parlen de la boira, a la classe. No sé què diu de les comparacions, el mestre. Però el Francesc no se l’escolta gaire, amatent només a la cartera bellugadissa que té entre les cames.

–Va, nois. Què diríeu que sembla, la boira?

S’aixequen tot de mans.

–Un llençol molt fi...

–Una teranyina gegant!

–I a tu, Francesc, què et sembla?

Renoi, quin ensurt. Estava ben bé a la lluna... Improvisa:

–Què? La boira?... Doncs... la boira... sembla l’escuma que omple la banyera on rento una gosseta blanca!

Tots se’l miren, sorpresos.

–Saps que això és molt bonic? –diu el mestre, i comença a escriure a la pissarra les comparacions que han anat sortint. Però just llavors se sent un lladruc inconfusible, i el Francesc s’ajup alarmat, però ja no hi és a temps: la gosseta surt com un llampec de la cartera, i corre esverada entre les cames dels nois, que se la miren encuriosits i enriolats.

 

El desori és notable. El mestre commina el Francesc –que no és pas la primera vegada que porta animalons a classe–:

–Potser que l’agafis, oi?

El noi s’aixeca, avergonyit i atabalat:

–Boira! Vine, Boira! –diu baixet, amb tendresa, mentre agafa la gosseta i recull precipitadament els papers de la paperera tombada.

–Ja la pots dur a casa teva ara mateix: tens cinc minuts! –diu el mestre. I continua escrivint a la pissarra, impassible.

Quan el noi ja torna de casa, adelerat, i travessa el mercat a tot córrer, camí de l’escola, el llençol fi de la boira ja s’ha esquinçat, i lluu una mica de sol, mandrós i pàl·lid.

dimarts, 27 d’agost de 2013

LA CLARA I LA FOSCA


L’habitació d’en Francesc és tota blava i amb uns mobles molt bonics, i té un balconet amb geranis i tot. No fa pas gaire temps que ha aconseguit una habitació per a ell tot sol: exactament, des que el seu germà gran se n’ha anat a estudiar a Barcelona. Ara, l’habitació és ben seva, i s’ha anat omplint de les coses més inversemblants. Per exemple, damunt de la taula hi ha mosques i papallones fetes amb agulles d’estendre i amb ales de paper de colors, i també una maquineta que escombra la taula i que funciona amb el motoret vell, de corda, d’un ninot de quan era petit.

Però el seu tresor més valuós, a hores d’ara, són dues tortuguetes d’aigua: la Clara i la Fosca. Va aconseguir que la mare les hi comprés un dissabte de mercat, cinc minuts justos abans de l’autobús, entre les empentes de cistell de les pageses i la xerrameca atabaladora d’un venedor de rellotges i braçalets.

–Però, mare, una de sola s’enyorarà! –va gosar intervenir el nen, quan ja havien fet els tractes per tal d’adquirir una tortuga i la tortuguera, que és un recipient de plàstic ovalat amb aigua i pedretes de colors, i una illa al mig amb una palmereta, també de plàstic.

La mare només va obrir la boca, disgustada, però no va tenir temps de gaire res més, perquè el venedor, murri, ja havia introduït una altra tortuga al recipient, i rectificava el canvi.

–Gràcies, mare! De debò que faré el llit cada dia, i baixaré les escombraries, i no em queixaré si he d’anar a comprar, i regaré les flors! –va dir el Francesc, més content que unes castanyoles.

Des d’aquell dia, doncs, el noi es passa hores senceres a la seva habitació observant la Clara i la Fosca, que ha anomenat així perquè tenen els colors força diferents: la Clara és d’un verd tirant a groc, i la Fosca, d’un verd més blau. Totes dues, però, tenen dibuixos foscos a la panxa groga segmentada, i si estiren el cap se’ls veuen dues franges de color taronja a banda i banda del coll.

El que més meravella el nen, però, és la manera tan ràpida i perfecta que tenen els animalons d’amagar el cap, potes i cua sota la closca; de tal manera que les tortugues semblen, si volen, dos còdols de riera amb verdet d’aigua.

Els ullets, amb les nines obliqües, també el fascinen; i la cua punxeguda, i les potetes amb cinc ungles minúscules, que no fan mal. I fins i tot els dos foradets del nas, ben precisos: com dos foradets d’agulla.

El que encara no els ha vist mai, però, és la boca oberta. Prou prova de posar-los molles de pa al davant, o aquelles engrunes estranyes del potet que els van vendre; però els animalons, si mengen, ho deuen fer d’amagat.

Aquesta és la recança del nen. Ha provat fins i tot de posar-les de panxa enlaire, a veure què fan. Però només allarguen desmesuradament el coll i es giren de nou, d’un cop de cap vigorós. O bé es fan les adormides, i amaguen ulls i tot darrera unes fines parpelles verdes. I mantenen, inalterablement, la oca tancada. Però així que la Fosca dorm, finalment atabalada de les maniobres del nen, la Clara ha saltat de la tortuguera i s’ha enfilat, parsimoniosa, al quadern de sumes i restes del Francesc.

Ha picat l’ullet i ha obert aquella boca angular, misteriosa:

–T’agradaria, a tu, que et giressin del revés?

El Francesc n’està segur, d’haver-ho sentit. S’arronsa d’espatlles, consirós, i se sent estranyament empès cap endins, amb aquest moviment. Però, endins de què?

Llavors sent que l’agafen i se l’enduen molt amunt. No gosa mirar avall. Però, finalment, obre una mica els ulls, mig mort de por, i veu, esgarrifat, un monstre enorme que té la seva cara, que és ell mateix. Unes urpes rosades el transporten a una platja de pedres de colors. Una gran palmera immòbil hi projecta una ombra estàtica, i el mar hi és quiet, sense onades. No fa ni un bri de vent: de fet, l’aigua és tèrbola i mansa, una mica tèbia. A l’horitzó hi ha una mena de cel sense núvols, blanquinós. Damunt de l’aigua, suren unes masses toves, enormes. Fan pudor.

–Et sembla comestible, això? –diu la Clara, al seu costat, encara amb un to de retret a la veu.

Ell prova de dir alguna cosa, de caminar. Però no pot ni obrir gaire els ulls. Sent un pes a les parpelles, que deixen filtrar una llum verdosa, i es nota quatre potes curtes i feixugues, com si portés esclops.

I torna el monstre rosat, que sembla ell mateix, i el fica de panxa enlaire. Ha de fer un gran esforç per treure el cap d’una mena de cova que duu a sobre. El coll li fa mal.

–Francesc! –la veu de repte es fa més aguda.

–Francesc, no havies dit que no et queixares, si havies d’anar a comprar?– diu la mare, dreta al seu costat–. Vols dir que no t’has adormit? T’ho dic sempre, que no et posis tan a prop de l’estufa.

El nen es frega els ulls i s’aparta els cabells del front. Es mira les mans, una mica enganxoses de xocolata, alleujat. Gira el cap enèrgicament: el coll encara li fa mal.

–Què vols que vagi a comprar?

 
Abans d’anar-se’n, en Francesc mira de reüll la Clara i la Fosca que, ben quietes al seu bassiolet, fan veure que dormen un son profund.

LES SABATES DE TALÓ ALT


No hi havia ningú, en tot el poble, que tingués allò que la Mercè, la Roser i la Isabel tenien. Altres coses, sí: potser més joguines, perquè els Reis, a cal Pei, les havien de repartir entre les tres germanes i els tres germans petits. Però un tresor com aquell no el tenia ningú més.

Perquè el Ton de cal Pei, el pare, havia estat sabater abans d’anar a la fàbrica, i sabater havia estat l’avi; i a casa seva quedaven estris de l’antic ofici: la màquina de cosir sabates, el vetllador, retalls de cuiro i puntes de tota mena. Però, sobretot, quedaven tres parells de sabates de taló alt de números molt petits. Fetes a la mida dels nostres deu o onze anys, vaja. I, això, totes les mosses del poble ho sabíem. Les envejàvem, i elles se’n valien: “Et deixarem les sabates si ens deixes la nina nova”, et deien, o la bicicleta, o el llibre de contes, tant se val. Però valia la pena. La seva mare ens deixava jugar a cor què vols, no era tan rondinaire com les altres mares. Només posava una condició: no podíem passar més endins de la “botiga”, que en deien, perquè ho havia estat, de sabates, és clar: llavors era el menjador, amb una taula molt llarga i uns armaris fantàstics amb uns prestatges tan grans que t’hi podies ficar a dins, com si fossin lliteres: allò era el nostre hospital, si s’esqueia. Ens hi trobàvem totes les nenes del carrer, i de més lluny i tot, a cal Pei. Fèiem de cantants o d’infermeres, ben encimbellades dalt de les sabates de taló i guarnides amb draps i tovalloles i davantals. Era divertit de debò. Però a l’hora de marxar, et trobaves amb la Mercè barrant-te el pas. O la Isabel, o la Roser. I ja sabies què et tocava: endreçar-ho tot. Eren molt espavilades, aquelles tres.

Però el dia del pastís... bé, aquell dia en van fer un gra massa. Jo no tinc germans i, és clar, era de les amigues més amigues de les nenes de cal Pei; perquè també érem veïnes. La mare sempre m’hi havia de venir a buscar, però ni així no em perdonaven la feina d’endreçar-ho tot.

Us deia del pastís. Era el dia del meu sant: em dic Teresa. Me’l guardava la mare a l’armari de la cuina, i es veu que era una sorpresa. Però jo el vaig veure abans d’hora. Ho vaig dir a la Mercè, ella ho va explicar a les seves germanes... i van decidir que els l’havia de portar. Si no els portava el pastís, no em deixaven les sabates.

I ja em teniu tota tremolosa al costat de l’armari. La mare era a comprar, l’àvia donava menjar als conills i jo, amb el cor que em saltava, vaig ficar el pastís en un cabàs sense gaires miraments: es va aixafar una mica. I cap a cal Pei falta gent.

Potser no m’ho havien dit seriosament, allò del pastís. No ho sé. Perquè se’l miraven amb molta sorpresa; però no els va durar gaire. De seguida ho van organitzar tot: faríem un casament i jo seria la núvia, perquè era el meu sant. El nuvi va ser el més gran dels seus germans, que era molt petit: tenia quatre anys. La Mercè feia de capellà i la Roser i la Isabel d’escolans .Van enllestir aviat. Vaig sentir que la seva mare rondinava:

–Per a què els voleu, ara, els plats?

Però els van dur. I quan va entrar la meva, de mare, ens va trobar entaulades i atipant-nos de pastís secret.

–Però... què feu? Us sembla bonic, això? No podíeu esperar?

La meva mare em va renyar, però la seva... ui, la seva! Les va castigar una setmana sencera sense menjar postres. I l’endemà es va presentar la Mercè a casa, tota avergonyida, amb un paquet molt ben embolicat:

–T’ho regalem perquè ens perdonis allò del pastís...

Jo no gosava acceptar, perquè m’ho havia passat molt bé, a casa seva. Però dintre el paquet hi havia allò que ningú, en tot el poble, no tenia, tret de les nenes de cal Pei: un parell de sabates de taló alt que m’anaven a la mida. Les que més m’agradaven. I encara les guardo. Només que, ara, ja em van petites.

dilluns, 26 d’agost de 2013

Conte personalitzat a punt d'enviar!


QUINA SORT, ESTAR MALALT


 
La frase, val a dir-ho, esgarrifa la mare, les ties, els avis i, de fet, tota mena de gent gran i assenyada. Però ves si no és una sort, passar els exàmens ben abrigat al llit, llegint Cavall Fort, menjant el que et ve de gust –i només el que et ve de gust– o mirant fotografies! És el que un pensa quan està bo, almenys. Perquè quan et toca el rebre, ja no ho veus tan clar, això de la bona sort; encara no fa una setmana que no ho veia gens clar, vaja. I és que em trobava malament de debò, amb un mal de cap terrible, com si me’l martellegessin per dins. Ni la claror no podia suportar, tenia la finestra closa i només pensava a dormir. Ah, i de gana gens, res no em deia res, i el xarop que m’havia d’empassar per força tenia un gust de mil dimonis. Tot plegat, doncs, una bona sort ben minsa!

Però la broma del mal de cap i del dormir només va durar un parell de dies, de fet; després ja vaig començar a eixorivir-me i a avorrir-me, perquè la mare encara no em deixava llegir ni treure els braços del llit, ni res. Em vaig fer un tip de comptar les bigues del sostre i de contemplar un parell de mosques indiscretes que se’m passejaven pels llençols com si fos a casa seva. Mai no havia vist una mosca tan a prop, ni m’hi havia fixat tant! Et pots arribar a fer la il·lusió que és enorme, si la tens davant mateix del nas i veus com remena nerviosament aquella mena de trompa que tenen per oca... tot ben poc interessant, però. Hi havia les veus del carrer, sí, i em feia gràcia comprovar que les coneixia una per una, perquè en un poble tan petit ens coneixem tots; i arribava molt confós el so d’una ràdio, o el trontoll d’un carro que potser tornava ple d’alfals. Però jo ja n’estava ben tip, d’escoltar-ho tot des del meu llit com si fos en un altre món, i hauria reclamat enèrgicament revistes i fotografies a la mare si el fet extraordinari d’aquella tarda no ho hagués capgirat tot.

Ningú no sabia què passava, quan la veu enrogallada deia coses inintel·ligibles des d’algun altaveu que, com vaig veure des de la finestra a què m’havia atansat encuriosit, era instal·lat dalt d’una furgoneta molt tronada. “Circ”, “a les deu del vespre”, “extraordinari”, vaig aconseguir de destriar a la fi d’aquella allau de paraules falsament entusiastes que assorollaven el poble. Un circ! Allò sí que m’havia ben desvetllat, però no podria pas anar-hi, jo!... O potser sí, ben abrigat. Vaig pitjar llargament el timbre i va pujar la mare, esbufegant:

–Què et passa, noi? Que es cala foc? –va dir, mig renyant-me, mig riallera. Però quan li vaig explicar que havia vingut el circ:– Bon terrabastall que mouen –va dir, i no va voler ni sentir a parlar de la possibilitat d’anar-hi.

–No, fill, no! Que et vols morir?

La mare és així, una mica exagerada, i tossuda quan convé, i ja vaig veure que no hi hauria manera de convèncer-la. I no vaig plorar perquè em feia vergonya, que si no...

Em vaig quedar sol, rumiant la meva desil·lusió. També era mala sort! (I si algú, llavors, m’hagués insinuat el contrari, li hauria aixafat el nas). Jo anar mirant mosques, mentre els meus germans sopaven a corre-cuita i xerraven pels descosits, excitats per la notícia. I ja em pensava que ni es recordarien de venir-me a veure, però van pujar tots dos, el Jordi i l’Albert, esforçant-se per dominar el seu entusiasme davant meu.

–Òndia tu!... –va dir el Jordi, i prou que ens enteníem, sobraven les paraules. Jo feia el valent:

–Sí, mira... –amb una falsa indiferència que se’m nuava al coll i volia pujar als ulls.

–Ja t’ho explicarem –deia ara l’Albert, no gens convençut que això servís d’alguna cosa. Però no hi podien fer res, ells.

–Aneu, que és tard –vaig dir amb un últim esforç, i després no em vaig saber estar de plorar sota els llençols, un bon tip, fins que em vaig adormir.

I em va trobar adormit, l’home que feia de pallasso. “Sembla un angelet”, diu que deia amb veu estrafeta als meus germans, que es cargolaven de riure.

–El pallasso, tu!

–Que et ve a veure!

Vet aquí: el pallasso del circ que em venia a veure, això, i tot perquè el Jordi i l’Albert havien estat prou barruts de demanar-li-ho i l’home prou bonhomiós i complaent després d’una vetllada no massa lluïda; a fora feia fred i es veu que hi va haver poca gent. Però de fet no hi va perdre res, venint a casa; la mare va preparar a corre-cuita unes grans tallades de pernil amb pa i tomàquet que l’home es va empassar sense gaires compliments. Duia gana, semblava.

Vam passar una estona ben divertida. Ens va arribar a explicar tants acudits que ens feia mal el ventre de tant riure.

–Has estat de sort –va dir–,




 
no t’hauria vingut a veure si no haguessis estat malalt.


I jo, com que ho va dir ell, no em veig amb cor de contradir-ho, malgrat tot, i penso que sí, que va ser una sort aquesta vegada, però més valdrà que no ho digui gaire a la mare, que es va fer un bon tip de pujar i baixar escales per culpa meva.

diumenge, 25 d’agost de 2013

JOGUINES


 
Un any, al Sergi, els reis van passar-li una harmònica, i no la sabia tocar. Però a força de provatures va aprendre de confegir les notes inicials de Santa Nit, i d’algunes altres cançons. Es va empescar melodies rudimentàries que repetia dotzenes de vegades admirat de la seva pròpia inventiva. Però més sovint encara, se n’anava a seure al balcó i recorria les notes de l’harmònica a l’atzar, bufant i aspirant i allargassant els sons o estalonant-los, segons els estats d’ànim. La gent que passava alçava el cap i somreia, els coneguts saludaven alegrement l’aprenent de músic.

–Quines refilades, noi!

–Sembles un rossinyol!

Els ocells, el Sergi, també els escarnia, i llavors el carrer era un guirigall de xiscladissa d’orenetes i de xuclades frenètiques d’harmònica. Els reis havien tingut una bona pensada.

Pel seu sant, quan ja l’harmònica estava una mica embussada i s’havia fet un gran tip de viatjar a les butxaques del xicotet, li van regalar una capsa d’aquarel·les. Allò sí que no s’ho esperava! Era divertit poder fer potis amb l’aigua i els colors, barrejar-los i manejar els pinzells com un gran pintor. Però els papers s’ondulaven en eixugar-se, i els colors es barrejaven més que no volia i esborraven el dibuix. Va haver d’aprendre a mesurar l’aigua i a triar papers gruixuts; va descobrir que calia pintar primer els colors de fons, deixar-los eixugar i pintar llavors al damunt, tots els petits detalls... Li va durar molts dies la dèria de pintar paisatges i se n’anava amb l’aigua, papers i pintures a buscar racons bonics del poble, dels voltants. Les parets de la seva habitació es van omplir de dibuixos enganxats amb xinxetes, tots amb una signatura prou visible i confiada: “Sergi R.” L’harmònica, l’havia oblidada.

I les aquarel·les es van gastar. Tots els colors que ell preferia s’esgotaven ràpidament, i ja no era divertit, pintar amb pocs colors, els més lletjos. Va redescobrir l’harmònica, que ja no afinava gaire, però que encara servia. I llavors va començar a somiar en una bicicleta per a l’estiu, i tot era demanar-la i demanar-la, fins que els pares li van comprar, amb la col·lecció dels estalvis del Sergi. Era una meravella: vermella, molt alta, llampant. Aquell estiu va ser memorable.

I vet aquí que van tornar, tan de pressa que no se’n sabia avenir, els dies rúfols de la tardor, el fred, l’hivern, les festes nadalenques... i la diada dels Reis. Què li passarien, aquell any? Ell havia demanat un joc de construccions, però és cosa sabuda que els reis s’ho fan una mica com volen. Ho van fer bé, però més que no esperava i tot. El joc de construccions, amb els maons de plàstic de tots colors, era dels més grossos, i a casa de l’oncle, a Barcelona, els reis ciutadans hi van deixar un cotxe de piles esplèndid: era de bombers, vermell, amb una campaneta que dringava sola i una sirena estrident que udolava a cor què vols. El Sergi no sabia a quin cantó girar-se. El cotxe era enlluernador, enveja de veïns i admiració dels grans. Però tot s’ho feia sol... El joc de construccions, més modest, era més entretingut.

El pare i tot s’hi engrescava i, tots dos, feien un escampall a la taula del menjador que Déu n’hi do. Arquitectes arrauxats, construïren cases agosarades, inèdites, xalets capriciosos i gratacels, torres, campanars... La mare no sabia com parar la taula, i es cansava d’advertir-los:

–Apa, nois, que hem de dinar!

I deia “apa nois” com si el pare i ell fossin germans.

El cotxe tan admirat, tan anunciat a la televisió, tan desitjat per tota la quitxalla, era una despesa continuada: es menjava les piles com si res. Fins que es va espatllar definitivament: van emmudir per sempre la campaneta i la sirena. I llavors, carcassa inútil, va quedar arraconat. Al capdavall, la mare, tipa de trobar-se’l sempre al mig del pas, fent nosa, el va desar dalt d’un armari, brandant el cap...
 
La vella harmònica i el que quedava del joc de les aquarel·les, la bicicleta i el joc de construccions, amb peces perdudes, van fer acte de servei, ara i adés, fins molt més tard.

Però el que sempre va agradar-li més va ser jugar amb una capsa de cartró qualsevol.

divendres, 23 d’agost de 2013

Conte enllestit!



Enllestit el conte personalitzat per a en Sam. Text de Roser Iborra, il.lustracions de Gerard Costa. En aquest cas, la personalització s'ha fet a partir del conte original Un ratolí de jardí, també de Roser Iborra, publicat a Cavall Fort.
No el farem públic perquè és un conte únic i conté dades personals que volem preservar!

CALIDOSCOPI D’ESTRELLES


 
–Ja has fet la carta als Reis? –pregunta la Maria a la Núria, que és la seva millor amiga.

–La meva mare diu que els reis són els pares –contesta la nena.

–Jo no ho crec, això –salta la Maria vivament–. Els Reis són els Reis. Que no els veus quan arriben, cada any, amb les carrosses plenes de paquets?

La conversa queda interrompuda, en aquest punt, perquè el toc de campaneta anuncia la fi de l’esbarjo. Però aquell vespre, a casa, la Núria encara hi pensa, i demana tímidament paper a la mare, que escriu a màquina, com sempre, i que ja se sap que no es pot molestar.

–És que vull escriure la carta als Reis... –explica.

–Oh, no cal, nena. Ja em diràs què vols. I ara, deixa’m treballar. Vols el paper per a fer un dibuix?

Però la Núria no té ganes de dibuixar. I se’n va a veure l’àvia, que viu al pis de sobre i que té un terrat molt gran, ple de flors. Bada una estona, juga amb les agulles d’estendre, que són de tots colors i van molt bé per a fer-se un serrell al vestit, i finalment s’asseu a terra al costat de l’àvia Maria, que fa unes puntes de ganxet molt llargues i blanques.

–Àvia, tu feies la carta als Reis, quan eres petita? –pregunta la noieta.

–Ui, abans els Reis eren molt pobres, Núria. No els fèiem pas cap carta. Només deixàvem les sabates al balcó i, a vegades, també una nina vella, despullada, perquè els Reis la vestissin.

La nena obre els ulls com unes taronges.

–I, què passava?

–Oh, trobàvem la nina amb vestidets nous. I a vegades unes quantes pomes, i un grapadet de caramels. O un trosset de carbó de sucre, que volia dir que havíem de ser més bones minyones.

–Em deixaràs posar les sabates i una nina despullada al teu terrat?

–I tant, noieta. Però l’hauràs d’abrigar, perquè de nit fa molt fred.

Quan arriba la nit de Reis, doncs, la Núria puja al terrat de l’àvia per veure’ls passar, solemnes i drets a les carrosses. Els llums de paper fan una coloraina al seu voltant, i els patges negres els obren el pas, muntats en uns cavalls molt ben engalanats. Quan passen per dessota el seu balcó, el rei ros saluda la nena i l’àvia, de la carrossa estant.

–Ho has vist, àvia? El rei ros m’ha vist!

–Així, doncs, no s’oblidarà pas de tu.

Quan la comitiva dels Reis s’allunya, cap a la Casa de la Ciutat, àvia i néta fan els preparatius. La nena porta les sabates, que l’àvia Maria li ha fet embolar, i la nina despullada, que abriguen amb un tros de jersei vell. La dona porta un got de vi bo i un plat de galetes, i ho arrengleren tot a l’ampit de la finestra del menjador, que dóna al terrat.

–És per si els Reis estan cansats i tenen gana o set –explica.

Aquesta nit, la Núria amb prou feines pot dormir. S’aixeca un parell de cops a fer pipí, i a beure aigua, i fins i tot espia el cel negre i quiet i la lluna groga i rodona damunt la Mola, arrodonida i vigilant enllà de les teulades. Però res no destorba el silenci. I si els Reis són de mentida, al capdavall? S’adorm amb el dubte.

L’endemà, al menjador de casa la Núria, hi ha una gran capsa amb la nina que plora i a qui creixen els cabells, que aquest any anuncien per la televisió i que ella va triar als grans magatzems. I també llibres de contes, amb molts dibuixos i força lletra, i pijames nous, i un trencaclosques molt complicat.

Juga una estona amb la nina, tan grossa que li arriba a la cintura. Però al cap d’una mica, els cabells s’han encallat i ja no creixen. Llavors la petita Núria puja al pis de dalt, a veure què li han portat els Reis de debò.

–Bon dia, àvia! Ja has vist què m’han portat els Reis?

–És clar que no, nena. Això és cosa teva!

Obre la finestra del terrat d’una revolada. Les galetes estan una mica mossegades. El vi bo, però, ha desaparegut.

–No devien tenir gaire gana –diu l’àvia Maria–. És clar, van a tantes cases!

La nina de l’any passat porta un vestit blau molt llampant, amb un farbalà acabat en una punteta blanca, com les que fa l’àvia.

–Has vist, àvia? L’han pentinada i tot!

–Què dius ara! Caram, quina trena més ben feta! I el llaç és del mateix color que el vestit.

També hi ha un trosset de carbó de sucre embolicat amb paper fi –però molt petit, perquè la Núria ja és bona nena– i un paquetet misteriós, de color verd.

Dintre del paper verd hi ha una capseta de cartró rectangular, amb tot de llunes i estrelles blaves. I, dins de la capsa, una mena de tub de color blau fosc, amb un vidre al capdavall. Res més.

–Tu saps què és això, àvia?

–Em penso que se’n diu un calidoscopi. Mira per aquí, a veure què hi veus.

La Núria queda d’allò més admirada.

–Hi ha una estrella de colors!

L’àvia li sacseja una mica el calidoscopi.

–I ara?

–Oh, és una altra estrella. Potser és l’estrella dels Reis!

Ja se sap que les vacances de Nadal són curtes. Quan tornen a l’escola, les dues amigues s’han d’explicar un pilot de coses.

–Saps què m’han portat, els Reis? –li diu la Marta, tota cofoia–. Una nina que plora! I, a més li creixen els cabells!

–A mi me l’han comprada els meus pares –diu la Núria–. Però els Reis m’han vestit la nina de l’any passat, i m’han portat una cosa que té un nom estrany per veure la seva estrella. Ja t’ho ensenyaré.