dilluns, 30 de desembre de 2013

Un bon regal de Reis!


Els llibres "El ninot de neu i altres contes" ara amb tapa dura de roba. Feta a mà. Disponibles per encàrrec: pepetapei@gmail.com

dissabte, 14 de desembre de 2013

Presentació de llibres a l'Occità, de Vic.

El senyor comptable





  El Lluís, el Miquel i el Pep, de VICUS.




 La taula. D'esquerra a dreta: Carme, Josep, Roser, Gerard i Francesc.


LA PRESENTACIÓ


Ahir vam presentar el projecte de contes personalitzats i el recull "El ninot de neu i altres contes" (escrits per Roser Iborra i il.lustrats per Gerard Costa). Els contes havien estat publicats a "Cavall Fort" en èpoques molt diverses.

El presentador, Josep Comajoan, va parlar d'infàncies "potser mai viscudes" i del paper que hi va jugar la revista "Cavall Fort" com a eina de resistència cultural. També va subratllar que, en èpoques de militància, l'autora havia escrit textos molt diferents: recursos, denúncies, "Habeas Corpus" a les portes dels jutjats... fet que no li ha impedit continuar escrivint literatura infantil.

Així mateix, Comajoan va reflexionar sobre el llenguatge periodístic.

Roser Iborra va explicar el procés que els ha portat a la creació dels contes personalitzats, (que són contes escrits des de zero, inventats en cada ocasió en funció de les circumstàncies del nen o nena a qui va dedicat) i Gerard Costa va explicar com crea els dibuixos, també personalitzats en cada cas.

Cal subratllar que a la sala hi havia presents algunes de les primeres persones que van fer confiança al projecte i van encarregar els primers contes; van explicar que estaven molt satisfetes dels resultats.

Francesc Arnau, traductor d'alguns dels contes a altres llengües, va reflexionar sobre la cultura i la incultura pel que fa al coneixement, o no, d'altres idiomes. També va presentar el llibre "El ninot de neu" i va subratllar que li agradava especialment el conte "La tardor perduda", manifestament reivindicatiu de les llibertats personals.

Carme Cara va llegir precisament aquest conte, "La tardor perduda". En Miquel, en Pep i el Lluís, del grup musical VICUS, van contribuir amb la seva música a obrir i tancar l'acte.

Cal esmentar que, durant tot l'acte, vam "patir" les interrupcions contínues d'un misteriós personatge que assegurava ser comptable i que ens volia explicar, tant sí com no, com es fa un llibre de comptes. També va esmentar alguns comtes històrics. No hi va haver manera humana de fer-li entendre que els contes eren una altra cosa!

EL LLIBRE


Aquests contes de la Roser es van publicar a “Cavall Fort” en èpoques molt diferents. “El ninot de neu” i “Boira” són molt antics; “Em dic primavera!” i “La tardor perduda” són relativament recents.


A “Cavall Fort” la majoria es van publicar sense les ubicacions concretes; ara la Roser ha volgut recuperar els llocs on els contes van ser pensats...

El conte “Arbres humans de fulles caduques” formava part de la sèrie “Cinc contes vegetals” amb què l’autora va guanyar el premi “Cavall Fort”.

La temàtica dels contes és molt diferent, però l’escola i la família hi són ben presents. També el carrer com a espai de jocs (“Jocs d’havent dinat”), i el fet de créixer i fer-se gran (“Pessigolles blaves” i altres).

És en aquest sentit (el pas del temps a la natura, representat per les quatre estacions de l’any, i el fet de créixer que comporta la infantesa) que la col·lecció a què pertany el llibre es diu “Contes del temps que passa”. Una col·lecció que encetem amb aquest llibre però que vol tenir continuïtat. De moment, hi ha material preparat per a sis llibres més.

Pel que fa a l’edat dels destinataris, és diversa. Potser va des dels quatre als tretze anys. “El ninot de neu”, el conte que dóna nom al llibre, és un conte molt infantil, destinat a ser explicat.

En la majoria dels contes el narrador és un nen o nena, (o un narrador omniscient); però en el cas dels dos més recents (“Em dic primavera!” i “La tardor perduda”), la narradora és una àvia que mira enrera i es meravella de la infantesa, perduda i guanyada alhora. 

També hi ha, al llibre, referències ben concretes al poble i a la ciutat, com a realitats diferenciades i, sovint, complementàries.

Els dibuixos de Gerard Costa també complementen el llibre amb una visió entre ingènua i tendra de les històries que s’hi expliquen. L’autora s’hi sent molt ben representada! A “Cavall Fort”, els contes estaven dibuixats per il·lustradors ben diversos; ara és la primera vegada que un sol il·lustrador en fa una representació unitària.



CONTES DEL TEMPS QUE PASSA

Volum primer: El ninot de neu i altres contes.

Índex

PRIMAVERA
1.                     Em dic Primavera!  Figaró)
2.                     Pessigolles blaves. (Alpens, Roda de Ter)
ESTIU
3.                     El diccionari fantàstic. (Barcelona, Castellterçol)
4.                     Deures d’estiu. (Sant Boi de Lluçanès)
5.                     Jocs d’havent dinat. (Alpens)
TARDOR
6.                     Presagi de tardor. (Manlleu)
7.                     Arbres humans de fulles caduques. (Vic)
8.                     La tardor perduda (Sant Quirze de Besora)
HIVERN
9.                     El ninot de neu. (Barcelona)
10.                 Boira. (Torelló)





  

dijous, 28 de novembre de 2013

AI UIX!

A Josep Albanell
Una vegada hi havia una interjecció que es deia Aiuix. No sabia gaire de lletra i ho escrivia així, amb totes les lletres enganxades. Quan va anar a l’escola, la mestra es pensava que era estrangera. Però, no: parlant, parlant, va descobrir que l’exclamació es deia Ai Uix!, i que, de fet, era catalana de soca-rel. També era una mica somicaire de part de pare, una mica llepafils de part de mare, però, al capdavall, bona persona. A l’escola, va aprendre i desaprendre i oblidar moltes coses, com sol passar. I, amb el graduat escolar sota el braç, que no se sap ben bé per a què serveix, se’n va anar a córrer món.
Era un món ple d’interjeccions i de crits de totes les mides; ple d’espetecs i de fums i de sorolls: un garbuix.
–Ecs!
–Ui!
–Plof!
–Uf!
–Piiip!
L’Ai Uix, però, no va fer gaires amics. Era més aviat tímida, escarransida, poca cosa, solitària i pessimista. No trobava ningú a la seva mida, i res no li feia el pes. Es va entendre durant un temps amb una seva cosina que també feia cara de pomes agres, l’Ai Ecs!, però que, de fet era molt avorrida. I, finalment, es van ignorar.
L’Ai Uix! va córrer molt, amunt i avall. A ca l’Albanell, que és un escriptor mig bruixot que viu d’orxata d’ortigues, de suc de llapis, de glaçons de núvols i d’altres galindaines igualment exquisides, va conèixer un crit embussat dins d’una ampolla, que es deia Ei! i que era força ben plantat. Se’n va mig enamorar:
–Ai Uix! –va dir, presentant-se i fent una mitja reverència. Però l’altre crit, l’Ei!, que estava enfurismat, tip i cuit d’estar-se dins de l’ampolla, no la va acabar d’entendre. Més aviat es va sentir ofès. I van partir peres.
L’Ai Uix!, cada vegada més i més desmenjada, voltava pel món com una ànima en pena. Fins que l’atzar la va dur a Torelló, que és un poble molt antic que prové d’un crit que es deia “Atura allò!” i que va sortir de la boca esbatanada d’un pagès que duia un formatge: va passar que, el formatge, li va caure al riu Ges, i l’home veia que el corrent se li enduia avall, i volia recuperar-lo i demanava ajuda a un pastor que hi havia un tros més avall, a l’altra riba. Diuen. Però vés a saber.
Doncs, bé: a Torelló, el que més els agrada, a la gent, és disfressar-se. Per això els diuen “pescallunes”; però ja és una altra història. Quan hi va arribar l’Ai Uix!, va trobar el personal enfeinat preparant el Carnaval de Terra Endins, que té molta anomenada. Tothom es cosia, es retallava o s’emprovava disfresses: l’alcalde, de llauner; els llauners, d’alcalde; els mestres, d’alumnes; els alumnes, de botiguers. L’Ai Uix!, animada de sobte, va començar a rumiar quina disfressa es posaria. I, com que el temps se li tirava a sobre, en va improvisar una girant-se les lletres del revés: i es va convertir en la Xui Xiu!, que és una exclamació inèdita però molt més optimista, molt més alegre. I diuen que, a Ollerot, hi va fer prou amics.

dimarts, 26 de novembre de 2013

Presentació dels contes personalitzats Cric-Cric i el llibre "Un ninot de neu i altres contes", a Vic, el dia 13 de desembre a les 7 de la tarda, al cafè-llibreria l'Occità.


Per molts anys!

Ahir va ser l'aniversari d'aquesta nena vestida de papallona. Per molts anys, bonica! Mireu què ens diu la seva mare del conte personalitzat que li vam fer:

"Quin regal tan especial que ens heu fet! La nena està il·lusionadíssima i nosaltres també.

Moltes gràcies i seguiu així, feu una feina magnífica! Dir que ens agrada és poc, de debò, aquests regals són els que es recorden i guanyen valor amb el pas dels anys."



dimecres, 30 d’octubre de 2013

La tardor perduda




L'estiu s'havia instal·lat al poble i no en volia marxar. Cada dia, un sol exuberant penjava del cel com una taronja encesa. Feia calor. Però l'octubre era ben entrat!

- Millor -deia l'alcalde- . Així no hem de pagar calefaccions.

- És cosa del canvi climàtic -deia el regidor de Medi Ambient, i arrufava el nas.

Un dia, una dona estrafolària va entrar a l'Ajuntament. Duia faldilles llargues i virolades, tenia els cabells arrissats i vermells, i una edat indefinida.

- Sóc castanyera - va dir -. Que puc fer la paradeta a la plaça?

- Castanyes? Amb aquesta calor?

- La tardor ha arribat -va dir la dona, enigmàtica. I va somriure amb els ulls, que eren de color de mel; i va somriure amb la boca ben vermella; però li faltava una dent.

- Ompli el formulari, senyora.

I la dona va escriure amb un posat concentrat i una punta de llengua fora, com fan els nens.

- No ha posat el nom! - va exclamar el burot, contrariat.

- Tant se val... -va dir la secretària.

- Quina ferum! -va dir el burot, quan la dona just havia tancat la porta.

- Només és olor de fum - va dir la secretària. A mi m'agrada!

Aquell dia, a la plaça, sota un sol inclement, la gent s'aturava a veure la paradeta insòlita: sabons artesanals, espelmes de color groc i taronja i torrat, collarets de llavors, quadrets de flors i fulles seques...

- Això no són castanyes, senyora - li va recriminar el burot, malcarat.

- La tardor ha arribat - va repetir la dona, i va somriure.

Cal al tard, la pretesa castanyera va embolicar les seves pertinences en un mocador de farcell, se'l va carregar a l'esquena i va fer via cap a l'estació del tren. Mentre caminava, els núvols s'havien aplegat a ponent i feien i desfeien colors.

Aquella nit va ploure, seguit, i la terra eixuta xuclava la saó, assedegada. Els bolets, secretament,  van treure el nas rodó als marges. Feia un aire net i fresquet. Inexplicablement, tots els arbres lluïen, de cop, vermells i grocs inèdits.

Però el que més va agradar i sorprendre la gent va ser aquella oloreta de castanyes torrades que omplia les places i els carrers. Tothom va buscar en va la castanyera. No la van poder trobar enlloc...però la tardor, finalment, havia arribat!

dimarts, 22 d’octubre de 2013

BOMBOLLES



Sovint, per dissimular la impotència que sento davant d’aquest estrany fenomen que s’anomena ciutat, penso –pensava– que la gent són bombolles de sabó. No res, penso –pensava–: “no són sinó bombolles anònimes que es mouen i que no veuràs mai més.” I llavors ja em resultava fàcil, anar a la meva i repartir empentes quan convenia o cops de colze enèrgics per poder entrar, o sortir, o poder quedar-me dins el metro. De petita, no era pas així, era molt més bleda i considerada. No sabia caminar pel carrer sense saludar les persones que em passaven pel costat, com fèiem tots al poble: i tot d’homes i dones aqueferats es giraven sorpresos perquè no em coneixien. Però l’he ben apresa, la manera de ser ciutadana. Vaig assajar davant del mirall un aire de tant-se-me’n-dóna elegant i desmenjat, i em vaig adonar que, per guanyar temps, calia sotjar el canvi verd-vermell del semàfor dels cotxes, i no pas el vermell-verd del que està al nostre servei. Abans em pensava que els transeünts veterans els oloraven, els semàfors, perquè no comprenia com podien endevinar que estava a punt de canviar.

Com que camino molt de pressa, m’entrebanco amb la gent i a cada topada involuntària penso –pensava– que potser ja ens havíem fos, bombolles com som, amb el contacte. I, a l’autobús, si la teva mirada s’encreua amb la d’algun altre per atzar, tots els colors de la bombolla s’inquieten i es barregen i s’ennegreixen, com si els desordenés un cop de vent que fa esclatar el petit equilibri i ens fa girar ràpidament els ulls.

Pensava. Perquè d’ençà de l’avaria de la línia tercera del metro, un migdia que anava ple de gom a gom, torno a tenir esperança. M’hi vaig encabir dificultosament, malhumoradament, com sempre sense poder seure, i amb un braç estirat per damunt dels caps de tots aferrissant-me a la barra, com un nàufrag a la fusta que no el deixarà ofegar-se.

Va ser abans de la tercera parada. Un grinyol llarg, i el metro es va aturar com una serp cansada que hagués de mudar de pell. Sorpresa, preguntes, lamentacions, retrets, queixes: semblàvem un formiguer esverat, tots encallats sota terra. Ens van tranquil·litzar. Que ningú no s’esverés. Que tot s’arranjaria. Que era qüestió d’una horeta, només. Una horeta! Per a tots, ciutadans apressats com cal, una horeta era quasi tot el repòs del migdia, però de mica en mica ens vam fer pagues que no hi guanyaríem res, lamentant-nos, i que potser no s’ensorraria el món, al capdavall.

 Vam decidir que calia dinar, poc o molt. Una bona senyora carregada amb una bossa enorme de taronges en va començar a repartir i més enllà algú oferia galetes. De tabac n’hi hauria hagut molt, però tothom va entendre que havíem de conservar una mica net l’aire escàs que respiràvem, per si la reparació s’allargava més del compte. Tothom deixava seure tothom, i els més joves férem rotllana a terra. Algú que duia una guitarra va començar tonades prou conegudes, i aviat allò era una festa, encara més alegre per inesperada. Quan per fi es va adobar l’avaria i vam arribar a la parada més pròxima, vam sortir  del curt captiveri amb unes cares de pasqües que cap dels qui eren a l’andana no encertava a comprendre.

dijous, 17 d’octubre de 2013

MAI NO PLOU AL GUST DE TOTHOM



No hi ha fades, però, ¿imaginem-nos que n’hi ha? Abans que res caldrà que ens ambientem, perquè les modes canvien i deixarem de banda les varetes màgiques, els vestits llargs i enfarfegats... Jo m’imagino els fantasmes amb barba i les fades amb faldilles curtes i ulls riallers, i amb els cabells com un xicot. Us en feu càrrec? Doncs som-hi.

Barcelona, 1973. Dilluns. Metros atapeïts de gent amb cara de son, autobusos de gom a gom, alguna velleta despistada que no acaba d’entendre on ha d’esperar el seu autobús. A la Marta (cabells com un xicot, faldilla curta, ulls riallers: vosaltres ja m’enteneu) sempre se li acut el mateix: “la gent, a Barcelona, semblen butllofes de sabó: sempre iguals, i sempre diferents. Mai no veus la mateixa, de gent als carrers, i les cares s’amunteguen i s’obliden, i acaba que ja no te les mires. Sí: ben bé com butllofes de sabó. I en canvi, tothom està avorrit de fer sempre la mateixa cara i cada dia el mateix treball, i menjar i dormir i dormir i menjar i...” La Marta, ja ho veieu, és una mica filòsofa, i una mica ingènua, i una mica saberuda, tot s’ha de dir. De vegades fica el nas allà on no la demanen, com avui. I és que ha vist un taxista amb cara de pomes agres, assegut darrera un retolàs de “lliure” que ningú, sembla, no veu. “Pobre home!”, pensa la Marta, i ja me la teniu dins del vehicle.

La cara de pomes agres s’il·lumina. Abaixa el rètol i mig es gira, somrient:
–On?
–Oh, no!... Enlloc. No vull pas anar enlloc, jo.
La cara il·luminada s’enfosqueix. Es gira del tot, enfurit.
–Enlloc? Dius que no vols anar enlloc? Doncs què redimonis hi fas?
–És que... veurà. Em dic Marta, jo.
–Ah! Et dius Marta! I qui t’ha dit que m’agraden les Martes, a mi?
–Jo... jo... No s’enfadi. M’ha semblat que estava trist, vostè, i per això he pujat. Podríem xerrar una estona, si vol. I, si vol, jugarem a vaixells!
La cara enfurida es desconcerta, no sap si riure o enfurir-se més. Diantre de mossa! A la fi decideix d’ablanir-se:
–Mira, tinc feina, jo. Hauria de tenir feina, vaja. Au, baixa, no tinc pas ganes de jugar, jo. Au, vés.
La Marta se’l mira, una mica decebuda. I aleshores es decideix.
–Vostè què voldria? Què li agradaria, ara, a vostè?
–Que què voldria jo? Jo, a veure què voldria? Doncs mira, voldria que tothom anés coix; no gaire, no: només una mica. Així tindria feina de dur-los amb el taxi. I vés-te’n, dimontri, ja n’hi ha prou, de fer l’ós!

La Marta se’n va. I el taxista també, amb l’esperança de trobar un indret més adient. Però, per la feina que hi ha, un cafè bé el podria fer, pensa. I baixa del cotxe. Aleshores se n’adona: va coix. “No és res, es diu.” “Tinc les cames enrampades de tant seure.” I vinga moure-les... Res. Va coix. S’esvera, mira al seu entorn: tothom coixeja. No gaire, només una mica.

Fa sol, fa molt de sol. “Aquest any no ha fet fred”, diuen la gent, i als bancs de les places els vellets fan petar la xerrada, reviscolats. Tothom sembla content. I seria un dia esplèndid, si no fos que ara els joves coixegen tant com els vells. La Marta va d’un cantó a l’altre, havent dinat, com sempre. Es gronxa una estona, i després vagareja alegrement, distreta, fent córrer una pedreta a cops de peu.

–Molt bonic!

La Marta s’atura, amb un surt. Molt bonic? Què vol dir aquell home? Però tot seguit se n’adona: la seva pedreta, de l’últim cop de peu, ha anat a parar damunt l’ampla sabata enllustrada d’aquell home indignat, que ni tan sols no mou el peu per fer-la caure. “Bé és prou gamarús”, pensa la Marta. Però no ho diu. S’ajup, l’arreplega i se la guarda a la butxaca. L’home se’n riu.
–Sí, guarda-la, guarda-la! Mai no se sap per a què podrà servir, una pedra!
–Sí. Mai no se sap –diu la noieta, una mica ofesa. I afegeix: –Porteu unes sabates ben elegants.
–Psè! Coses de la meva dona. Ara, que a aquest pas aviat haurem de dur espardenyes.
–Per ballar sardanes?
–No! Per ballar la padrina! –I afegeix, veient que la Marta no l’entén: –No ho veus, quin sol que fa? No es ven ni un paraigua!


–Veneu paraigües?
L’home es mira la Marta. Està grillada, aquella mossa? No en veu l’aparador ple? Els assenyala:
–No, mira. Els col·lecciono. Psè! Potser faran gràcia a algú, quan tindran cinc-cents anys.
Callen. L’home es mira una mosca, la Marta rumia. Es decideix:
–Voldríeu vendre paraigües?
–A tu, què et sembla?
–Voldríeu que plogués una mica?
–Voldria que plogués quinze dies seguits.
–No tant!
–Que no? Un mes, doncs. Voldria que plogués un mes!

Aquella tarda el cel es va enfosquir. Aquella nit va ploure. I tot l’endemà, i l’altre, i l’altre. Va ploure, exactament, un mes seguit. Els rius van créixer, es van endur els ponts. Els vellets es marfonien.

De mica en mica, tot s’anava normalitzant. Els carrers encara estaven enfangats i la lleugera coixesa general persistia, però es reprenien els treballs malgrat l’aire sòrdid i trist de la ciutat. El trànsit augmentava, i aquell dia, a la cruïlla de carrers que hi havia davant del col·legi de la Marta, hi tornava a haver l’urbà.

Ara esperaven aquests, ara esperaven aquells. Alguns s’impacientaven; hi havia mala lluna general. Un fins i tot va gosar tocar el clàxon, altres el van imitar i aviat allò va semblar un orgue de gats. Els únics que semblaven divertits eren els col·legials, que sortien tips de silenci obligat i de lliçons. Però l’urbà suava, i no pas de calor. La Marta ja hi va ser. S’esperà per poder passar i se n’anà de dret al costat de l’urbà. L’home es va exasperar:
–Vés-te’n d’aquí. Que no veus que és perillós?
I la noieta va anar al gra, en adonar-se de la urgència de la situació:
–Vostè què voldria?
–Que te n’anessis i que només hi hagués patinets.

I vet aquí la gran ciutat plena de patinets. Ni cotxes, ni trens, ni avions: només patinets inútils. A la quitxalla els va fer gràcia; però també se’n van cansar. Es va provar d’exportar-los, però com que la importació de cotxes era molt més cara, el dèficit era fabulós. Els diaris, els diaris estrangers, naturalment, n’anaven plens. Era el caos.

La Marta estava consternada. Passejava pensarosa per la plaça de Catalunya, i s’assegué en un banc, vora d’un noi que també semblava capficat. Se li atansà més. El noi es va girar. “Quina mossa més escarransida”, va pensar, i continuà amb el cap entre les mans. No estava per orgues. La Marta tampoc no tenia ganes d’enraonar gaire, però el xicot semblava un bon noi i aventurà la pregunta fatídica:
–Tu què voldries?



– Que no passessin més coses estranyes, vet-ho aquí. Res més.
Van callar. De sobte el noi va exclamar admirat:
– Has vist? Aquella dona que ha passat no coixejava!
Però la Marta ja s’havia allunyat, corrent, i ara aprofitava el llum verd d’un semàfor per travessar el carrer. Hi havia cotxes aturats! I la Marta anava a col·legi. Si no s’afanyava arribaria tard. I és que no han nascut ensenyades, les fades, tampoc.